Aquest vídeo

LES CÀRREGUES POLICIALS ALS UNIVERSITARIS

M'esgarrifo de pensar que sota dels cascs i dirigint les porres hi ha persones... agents policials de l'estat al servei de la ciutadania... ja veus tu. Una vergonya.

Penso que malament devem anar quan els qui representa que han de ser "els bons",han d'anar amb la cara tapada i amagant la seva identitat quan reparteixen cops de porra. Suposo que només els hem de veure com a policia, i no com a persones, sinó és que n'hi ha per a desesperar-se.

Com fonamentar la pròpia opinió

Potser no hi ha més que asumir el que tots intuim. La realitat és real. Tot i que potser no voldriem que fos així, el cert que és el que ens defineix i esclavitza a la vegada. L'etern dilema humà de tenir una vida i una identitat i no poder fer-hi res al respecte avui en dia es fa més present que mai. Vivim en una societat que ens aïlla i ens separa individualitzant-nos en tot aspecte, la raó ha anat destruïnt un a un tots els paradigmes on l'home alguna vegada ha pogut refugiar-se, la religió, els mites, la política, els idealismes...

Un cop ens trobem al descobert sense refugi ni amagatall ens toca assumir la cruesa de l'existència i actuar en conseqüència... Suposo que això és el que la gent fa, tot i que hi ha poca afició a contemplar les pròpies misèries, no sé pas perquè deu ser.

El panorama es veu espès...

Val a dir que en un món global, cada unitat es veu afectada per l'acció de les altres. Entenguem que una unitat pot ser un individu, una empresa, un autònom o petit empresari, un artista o músic... un agricultor, un economista... Tots veuen sotmesa la seva capacitat o llibertat d'actuar a la relació que tenen amb els altres, ja que ningú és autosuficient en un sistema mercantil global, això de ser autosuficient era més aviat cosa de l'edat mitjana, però no és més que un somni en un present de tecnificació i superproducció creixents. El globalisme és creixent i per tant el nostre grau de lligament i interrelació és creixent i cada cop menys controlable. Fins i tot ja ni els polítics, ni els mandataris estatals poden pretendre d'agafar les regnes del creixement econòmic ni gestionar la riquesa d'un país, el poder polític cada cop és més simplement una eina de l'economia, etcètera, etcètera...
D'aquí s'en deriva que la nostra manera d'entendrens i de formar-nos una idea de nosaltres té que veure amb les relacions que tinguem amb els altres i no amb una concepció que el propi pensament individual que hom hagi pogut parir, ja que la gent que té tendència a fer això facilment pot anar a parar en una presó o bé un manicomi...

Doncs bé, diguéssim que el nom tècnic d'aquesta manera de veure el món i a sí mateix s'en podria dir 'materialisme dialèctic', i curiosament a partir d'aquí Karl Marx trobava els preceptes per a fonamentar la seva filosofia i fundar les seves teories econòmiques i sobre temàtica social o antropològica. Amb la recent crisi econòmica sempre es fa més recurrent invesigar alternatives a la crua realitat, cercar utopies, buscar un bri de llum i d'esperança on sigui quan el panorama es veu realment fosc i negre. Però a part d'això val a dir que és curiós veure com el manifest comunista data de 1948 i encara ara seguim ballant sobre la mateixa temàtica. Com carai ho hem de manegar per a poder viure en una societat justa? Em sembla que malament rai...

Apart val a dir que els escrits no se per quin motiu ultimament em queden bastant espessos...

EL DINER ÉS DEUDA!

">Doncs m'he trobat una pàgina web que entre d'altres coses hi ha penjat un article que parla de l'origen i raó de ser del sistema monetari actual, i certament és una cosa que molt poca gent coneix i ni s'hi ha parat a pensar.
El vídeo és molt entenedor i clarificador, i ara que diuen que estem en crisi, i el nivell de descontent sobre el sistema està en auge, està molt bé trobar-se coses com aquesta que ens facin pensar una mica, ja que tots els indicis semblen apuntar que ens estem passant una mica de voltes...

l'ecologisme arribarà amb la fi de la història

Primerament, avisar que una afirmació com la del títol d'aquest article és fonamenta tant sols en el fet de que ho dic jo, en un dia com avui i punt. A partir d'aquí fer més o menys cinc cèntims de què va l'assumpte.
Definitivament ens trobem espectadors i protagonistes d'un canvi d'era. El món en aquest darrer segle ha pres un rumb que ens porta a una situació mai vista. Ara és patent la necessitat d'una nova consciència, d'una nova cosmovisió, cal adaptar-se a una nova situació i estar-hi a l'altura. La globalització que es dona en tots els àmbits, cultural, econòmica, mediambiental, canvia la percepció de la realitat.
Aquesta nova situació fa que els problemes despresos d'una localitat d'un punt del planeta puguin afectar a una altra localitat d'un continent diferent.
L'augment de la implementació de la tecnologia, la tecnificació de les nostres vides fa que ja no en poguem respondre ni ser gestors individuals de la pròpia existència, la tecnificació en tots els àmbits comporta que per a qualsevol qüestió haguem de recórrer a tècnics, i ja ningú sap res del cert, no hi ha coneixement global, tant sols problemes globals que requereixen una organització global.
L'ecologisme és un exemple de presa de consciència planetària global, pensar com a ciutadà del món. No deixa però, de ser quelcom només present de manera simbòlica, perque l'ecologisme no es troba implantat ni en l'economia ni en la indústria. Encara no és el moment de canviar, els canvis no es donen per caprici sinó per necessitat, quan desapareixi la contingència de l'ecologisme aquest s'implementarà. Quan no hi hagi més remei que responsabilitzar-se del medi-ambient això succeirà, no abans. És per això que crec que al igual que Karl Marx creia que calia dur el capitalisme fins a l'extrem per a consumir-lo i assolir la fi de la història pot ser que hagi de succeir així en tot d'altres aspectes, no tant sols en la organització d'un conjunt de persones associats a un terreny rodejat de fronteres que se'n diu estat.
El major favor per tant que podem fer a l'ecologisme és accelerar aquest procés consumint, no reciclant i potenciant tant com puguem la destrucció del medi ambient a nivell planetari, ja que tant sols d'aquesta manera la obligatorietat d'una reacció al problema afectarà a governs i estaments a nivell planetari.

La salut

Doncs arriba un punt que potser val la pena de voltar una mica al voltant de la qüestió sobre el què és la salut.
No dic que sigui el que vaig a fer jo amb aquest escrit, tant sols vull manifestar que val la pena de pensar-hi al respecte.
Sobretot perquè la salut ha sigut un bé preuat, un objecte de desig, vaja.
La qüestió és que normalment o al menys popularment la salut es considera un fi en si mateix, és a dir que la raó de ser de la salut és la salut mateixa, vaja com si estant sa, ja n'hi hagués prou.
D'acord, ja se sap que la vida no és tant senzilla i que tot i que cal molts ingredients per a anar tirant amb el cap ben alt, sembla ser que tenir salut hi juga un paper força important. Doncs bé, sí que això generalment sol ser així, però voldria puntuar que la salut no és un fi en sí mateix, sinó que és un mitjà, un mitjà per a què? Aquí és on hi hauria la discusió, caldria trobar quin és el sentit de la vida, si és la felicitat, si és quelcom relacionat amb la ètica i la dignitat, si el sentit de la vida és en la vida mateixa o fora d'ella, vaja a part de tot els dogmes religiosos existents al voltant d'aquest tema...
Doncs resulta que la cosa sembla ser que no és del tot clara... vull dir que fora difícil de poder fer una afirmació rotunda i universal, per exemple establir una relació entre salut i felicitat o criticar el paper de la salut per a viure una existència dotada de sentit. I a més a més si ens ho mirem des d'una òptica occidental i occidentalista, on prima l'individualisme i una moral que dicta que cadascú ha de tenir els seus propis ideals i aspiracions, on cadascú ha de fer-se la seva felicitat i on tot és possible (ja se sap que en realitat res d'això és així, però això ja és un altre tema) sembla impossible de dictaminar quin és el valor real de la salut.

Però jo intueixo que la cosa té que a veure amb fer per manera de llevar-se cada dia de bon humor, i a mi quan em fa mal algun lloc mantenir el bon humor s'em fa difícil.

Clarificat això, ja podem desviar la vista cap a un altre angle del paisatge de la vida.