Aparició

Sandàlies.

Aparegudes, d'aquella manera en que sols es poden aparèixer les coses quan prenen algun significat secundari més enllà del que és evident a simple vista. Sé que necessàriament s'han hagut d'aparèixer com una senyal divina, ja que no hi ha altra explicació possible per l'expressió que pren el rostre de la persona prostrada d'empeus davant d'elles, petrificada, amb els ulls oberts com taronges, gairebé desorbitats, i amb el rostre blanc com una paret blanca acabada de pintar de blanc i que es trobi en un lloc assolellat, aquell blanc que enlluerna, sols que en el rostre d'aquesta persona es mostra com un blanc pàl·lid.
Ara, tot i que tinc la certesa interior de que he estat testimoni d'una revelació divina viscuda per una persona anònima, he pensat que el millor era passar de llarg i no immuscuïr-me en els assumptes de la divinitat.

Perquè vaig aprendre de petit que era de mala educació (per lo impertinent que arriba a ser) parlar de termes absoluts, i perquè tinc la certesa que probablement hi hagi un nou messies entre nosaltres predicant una bona nova que aviat tots en tindrem notícia, encara que aquesta sigui simplement que ja ha arribat el temps de la caloreta.

P.D: Queda pendent una, encara que sigui breu, reflexió sobre el tema de les sandàlies amb mitjons.

Val!