El tema del post d'avui ja l'ha tractat molta gent, i hi ha moltes frases cèlebres d'intelectuals il·lustres al respecte, però com que ho he pensat jo solet, doncs igualment ho escric i ho penjo a internet.
Fer coses en grup, mola! Si!!!
Et fa sentir viu, i d'alguna manera compartir desitjos i emocions positives fa que dormis bé després d'un dia vivencialment intens, i que a l'endemà et llevis amb trempera.
Ara bé, no tot és tan senzill, inclús quan les coses intuïtivament puguin semblar bones per si mateixes.
Per exemple:
-Pel fet d'estar en grup les persones tendim a canviar el nostre criteri propi.
-L'autoritat és repartida entre els membres que el composen.
Això d'entrada sona tope de cool, pedagògic, democràtic, i sona la mar de bé, però es pot donar alguna paradoxa basada en el següent:
En grup qualsevol es veu valent per a proposar qualsevol bajanada, s'atreveix a arriscar-se en qualsevol empresa irreflexiva perquè confia que serà o bé atenuada o bé corregida pel grup mateix.
També es té la sensació que si molta gent creu vàlida la mateixa cosa, allò és més plausible de que sigui correcte o verdader.
Per tant en realitat el fet d'estar i decidir en grup fa que tendim a ser irreflexius, que veiem una òptica del món distorsionada que ens porti a perdre el bon sentit crític i ens faci emportar per les emocions i la dinàmica del grup mateixa.
Suposo que la gràcia està precisament en intentar contrarrestar l'efecte alienador del grup, precisament estant obert i en constant influència de diferents grups. És tracta de conviure amb diferents grups de manera que tots s'afectin i romanguin en un procés de canvi constant.
Però cal també reconèixer que com a éssers polítics gregaris que som, com a individus estem condemnats a estar permanentment obnubil·lats!
