Sempre apareix un desconegut per la porta. Sempre se'ns mostra diferent, com si fos fet d'aigua, fet de riu. Vigila amb aquest que és perillós, penses, però tothom qui apareix ho és. Et sembla que n'hi ha que no, però és mentida, en realitat tots som desconeguts. Tu ets un desconegut per a tu mateix. Què penses fer? Seguir desconfiant, intentant lidar amb aquesta por que t'esgota, que et consumeix l'energia i que et resta forces per a fer les coses que realment creus que importen? Si és que en realitat la por no et deixa ni pensar amb claredat. I què passaria si deixessis de desconfiar? Si actuessis com si cada pas fos un salt al vuit, una vida temerària, kamikaze, és la única vida de debò, en la que no hi podria cabre arrepentiment ni mala consciència. Ni cel ni infern. Només autenticitat de la bona i prou.
Ara que segurament ningú en pugui ser mai capaç, els herois no existeixen a banda dels mites i la imaginació popular, la mateixa que funda les religions i les corrents de pensament. Sort que ens queda la salvació del tenir mala memòria. De poder viure gràcies a l'oblit que ens ampara. Així podem ilusionar-nos amb la llum de l'alba.
A part hi ha qui és daltònic i inevitablement ha de creuar el carrer temerariament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada