Moltes vegades veiem gent que té una manera de pensar... allò que en diries especialment conservadora. Viu nostàlgic d'un passat pretèrit que ja mai no tornarà.
Certament és una posició a la qual tots hi tendim, ens hi porta la simple pràctica de l'activitat de viure.
De joves encara no tenim un passat al qual aferrar-nos, però a mida que creixem darrera nostre queda una estela de records fets d'experiències que conformen la nostra identitat, i als quals són el nostre mapa per a orientar-nos en futures situacions desorientadores...
El tema és sobre com orientar-se davant la novetat.
Viure aferrat en una època passada implica que la nostra memòria faci una selecció de les característiques interessants d'aquella època. Com a resulta d'això, tenim un record parcial, subjectiu que descriu un temps i un lloc fictici i que de fet no ha existit mai.
El que vull dir, és que ser conservador implica tenir més capacitat per a imaginar que no pas per a patir.
Suposo que tenim una quantitat de patiment acumulable...
A mida que anem vivint anem esgotant la nostra tolerància al patiment...
Quan s'ha esgotat del tot...
Tant sols ens queda la ficció dels nostres records.
Això penso que tendeix a succeir especialment a la gent gran, com és natural, i crec que també els hi deu passar als que tenen un pensament de dretes... i és que ja se'ls hi veu a simple vista que no saben patir!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada