Posa una mica de dialèctica a la teva vida!

Doncs us faig saber que ara per molts és època d'exàmens, una activitat molt poc compaginable amb un ritme de vida normal i satisfactori per una persona que vulgui tenir una existència més o menys realitzada. És una cosa que he pogut comprovar en les pròpies carns. I és en dies així que em plantejo perquè portem unes rutines tant estacionals, quan l'ésser humà es mou per passions, per causes preses d'una càrrega emotiva, només allò que remou els nostres instints fa que dirigim el nostre interès i posem els nostres mitjans amb que comptem, esmerçem la nostra dedicació i ens volquem física i intel.lectualment per a assolir un objectiu.

Segurament no sóc el primer a constatar que un exàmen no és res que motivi coses gaire positives de ningú, més aviat l'instint de supervivència, i és que un exàmen mai no dóna la felicitat. Això sí, la descàrrega que suposa haver-lo realitzat, en aquest contrapunt sí que hom hi troba felicitat, però nomès de manera transitòria, una altra vegada ens hem de tornar a agobiar per a poder treuren's un pes de sobre, però almenys aquesta felicitat transitòria la obtenim, això ben net.

Però... i la càrrega a la consciència que representa el fet de suspendre, el fet d'haver comès un error en el passat que no hi ha manera d'esborrar? això qui ho té en compte? qui ens perdonarà els suspensos? realment només depèn la nostra felicitat futura de la nostra capacitat d'oblidar?

Crec que és palesa la necessitat de la creació d'un organisme educatiu que exculpi a l'estudiant de tot pecat acadèmic realitzat en el passat, i és que tots tenim dret a ésser perdonats, és que sinó ens poguéssin perdonar ja no ens comprometriem a res!

Lo bonic que seria que el degà de la universitat em digués: "Roger, has estudiat poc i has suspès, però jo et perdono"

Això sí, aquest perdò hauria de tenir validesa acadèmica, tothom hauria per tant de poder obtindre el títol, aleshores quan a l'hora de demanar feina a hom li demanéssin per la seva qualificació acadèmica, entraríem en un procés dialèctic, i només la conclusió en mutu acord de les parts implicades seria una conclusió vàlida. Així potser el capitalisme trontollaria, però de ben segur que el món seria més just i humà.