Sobre equilibristes

Ahir vaig tenir l'ocasió d'anar al Teatre de l'Aurora a veure l'obra de la companyia Farrés Brothers "Equilibristes".
És una obra de teatre amb música en viu en la qual els músics estan integrats com a part de l'obra, jugant un rol de personatges, cosa que li dona un actractiu afegit, el de ser un 'espectacle total'. Va estar prou bé, la veritat. El cas és que en sortint del teatre es va prestar fer una mica de tertúlia sobre la temàtica tocada.

L'obra desenvolupa una idea estèticament molt simple, però que és molt efectiva;

Tots som equilibristes que caminem sobre una corda fluixa, cal parar compte en tenir els pesos ben equilibrats per a no caure de la corda i poder seguir avançant.

Al meu entendre i dit de manera molt sintètica i condensada, això dona un exemple gràfic del que seria una concepció dual i alhora material de la vida.
Cal tenir però en compte, que l'obra fa una exposició prou "oberta" del relat de que tracta, per a que el component alegòric pugi ser aplicat al gust de l'espectador, per d'altra banda tal i com una bona obra ha de permetre fer, segons el meu entendre.

La reflexió que jo hi faig sobre el concepte d'equilibri:

Com a equilibri entendríem el fet de que es doni una compensació de forces de manera que s'anul·lin; un funambulista fa bé la seva labor, si aconsegueix que les forces que l'empenyen a caure cap a cada banda de la corda fluixa es cancelin entre elles de manera que pugui restar d'empeus i continuar avançant fins a arribar a l'altra banda.

Així veiem que l'equilibri, és equilibri de forces.

També veiem que l'equilibri és una manera de "comparar" objectes, per exemple en una bàscula romana es veu clar que té més massa l'objecte dipositat a la banda que fa inclinar la balança.

Això però, té un problema!
Sols es mesura una magnitud, i totes les característiques que conformen l'objecte queden ignorades o bé es desprecien. El volum, color, densitat... de l'objecte pesat no intervenen per a res alhora de mesurar o comparar la massa dels objectes, tot i que sí que conformen i determinen el que l'objecte és.

Aleshores:

- La vida està feta de coses commensurables, comparables entre si?
- Les vivències, records, il·lusions, desitjos, esperances, pors etc... poden ser mesurats, passats pel sedaç de la raó? En tot cas bé que prenem decisions, oi?

En tot cas jo penso que l'equilibri a la vida no existeix, pot ésser com a molt un miratge o bé una il·lusió del coneixement. Penso que en realitat és tant sols una manera de fer estètic el fet que a la vida hi ha canvis, decisions, eleccions que han de ser preses, una dualitat que atravessa les nostres vides, tot allò que conformaria una actitud existencialista, vaja!

La vida és tant sols un joc, les normes del qual cadascú aplica a la seva manera a mida que hom va descobrint-ne regles que funcionen.

I com s'aprèn aquest joc? Doncs jugant!