termòmetre polític

Doncs després de fer un cop d'ull des del meu lloc d'observació al paisatge social que vivim, un punt d'observació que intento, tant com puc, que no estigui basat ni condicionat -dins del possible- de les informacions donades per les televisions, diaris, ràdios, i en definitiva el que es sol tenir com a mitjans informatius oficials, sinó que intento fixar-me en les impressions personals, també les de la gent de la universitat, professors i estudiants, també la gent propera que m'envolta, familiars i amics, gent amb la que parlo i que tenim converses en les que expressem allò que ens preocupa, evoquem al passat exposant els nostres records que projectem per tal de poder entendre el present i encarar el futur més immediat si més no...

Doncs constato que com a mínim val a dir que certament hi ha una gran sensació de desorientació. Tots estem desorientats!

Per diversos motius:

- D'una banda la estructura de la societat, les normes institucions i poders que la regeixen sembla que deixen de ser legítimes per a passar a ser merament legals, funcionen perquè no n'hi ha d'altres, vaja. Això és doblement trist perquè per una banda mostra la desconfiança en la política i el sistema present en definitiva, per d'altra banda mostra que no sembla haver-hi alternativa possible

-Hi ha certa consciència general de desinformació, tothom sembla saber que en certa mesura -impossible de definir ni tampoc d'assegurar- els mitjans poden enganyar-nos en favor d'interessos particulars, sembla ser que els mitjans no tenen perquè ser rigorosos i tothom ho sap. Això fa que per exemple ningú pugui saber del cert quina és per exemple l'autèntica xifra de l'atur, ni de l'inflació, ni del PIB, poder fer certes valoracions i previsions... vaja les dades per a emetre una valoració de la situació actual de la societat. Si que ens arriben "inputs" però no sabem fins a quin punt ens els podem creure.

-Hi ha certa consciència general que quelcom ha de canviar en la societat, però no sabem el què ni com, ni per on! Hi ha certa sensació de viure en una hiperrealitat com deia Baudrillard. No tenim coneixement dels fets de veritat per dir-ho d'alguna manera, sinó que ens basem en conviccions extretes d'idees propagades dins de la cultura. Per exemple, podríem dir que sabem el què és l'amor no perquè l'haguem sentit i per tant en podem parlar, sinó perquè abans de res l'hem vist en les pel·lícules de Hollywood. Vaja que tot plegat en la cultura comença a estar una mica passat de voltes, una mica massa apartat del món i de la natura.

M'imagino que estem tots esperant que surti algun "llumenera" que passi a davant de tothom i en digui quatre de fresques i tots poguem fer-li cas, vaja no sé pas si a la manera de l'Alemanya dels anys trenta, però!