En aquests temps que vivim, és molta la gent que manifesta viure una experiència buida, mancada de sentit, (justificada o injustificadament).
Però la manca de sentit ve donada pel qui la viu, no ho és pas per a tothom!. Vull dir que sempre hi ha algú que se n'aprofita, per bé o per mal, del sentit que hom hagi donat a la seva vida. Mentres unes ànimes es desfan, d'altres revifen a costa d'aquelles.
Igualment, uns treballen per a que d'altres facin ús del producte del seu treball (que és lo únic real en aquesta qüestió) a canvi d'uns diners (que no són res tangible, són tant sols una idea de proporció, de canvi, per tant res real ni tangible).
El treball té un sentit, i aquest no rau tant sols en la seva necessitat, sinó que té un sentit natural. EL treball va lligat a la vida, té sentit en la vida. El lema adequat que s'acabaria deduint seria treballar per a viure, o viure i treballar, en fi, el que cadascú li sembli, però en cap cas treballar per a diners. Els diners no són un fi.
Dit això, cal tenir en compte que el producte del treball està actualment deslocalitzat de la pròpia vida, és el concepte marxista d'alienació, la riquesa que hom genera treballant no va a parar sobre la persona que la genera, és el que seria el concepte marxià d'alienació, i això és el que fa que les feines siguin absurdes, i esdevinguin repetitives i tedioses.
Jo no sé si tot això és culpa del capitalisme tant sols, o bé ha de succeir necessàriament, per força, perquè no hi ha altre remei. L'únic que sé segur és que des de Marx que sospitosament no hi ha tornat a haver cap filòsof amb una barba tant exuberant. Serà per això que no es troben solucions als problemes de la vida?
Personalment, de manera preventiva seguiré treballant per a guanyar diners mentre la majoria faci el mateix, perquè la majoria no pot estar tant equivocada (tot i que recordant fets històrics podriem deduir el contrari), i em plantejo de la necessitat d'emprendre una nova corrent de pensament precedida d'una apologia del dur barba frondosa i llarga.
3 comentaris:
Home, ara t'escolto! Prou bé que saps que fa temps que estudio amb atenció el tema del pèl facial i la seva relació amb el pensament. No en va ja he acumulat un centenar llarg de barbes il.lustres al meu blog, i jo mateix sóc un ferm defensor del barbisme funcional (i no merament estètic o simbològico-social en el sentit freudià) com a punt de partida metodològic imprescondible per arribar a fer quelcom de notable en aquesta vida. Ara bé, establir un relació causal entre deixar-se barba i arribar a altes cotes d'abstracció intelectual és altament arriscat. Jo mateix em vaig deixar crèixer el bigoti per demostrar una hipòtesi, i no tan sols no he demostrat la hipòtesi (tot i que tampoc l'he falsat, i per tant, segueix vigent com a hipòtesi) sinó que tampoc he arribat a formular cap pensament brillant més enllà del manifest elititsta o de la refutació domèstica de les lleis de la termodinàmica aplicables a joves solters (tema que exposaré al meu blog quan em dongui la gana, que per alguna cosa és el meu blog i no m'hi pas d'alienar ni de perdre el control de producció, cagundena.) La hipòtesi que el meu bigoti volia demostrar és la següent (aquesta si que l'explico ara): Friedrich Nietzsche (el filòsof amb la ratio consonants-vocals més gran de la història), deien els biògrafs, va acabar sonat del tot, lligat a una cadira en un hospital psiquiàtric on no feia altra cosa que mirar la paret i deixar anar algun esgarip ocasional. Deien, els metges, que aquest estat tan lamentable (especialment lamentable si es té en compte que estem parlant d'un home tan brillant que era capaç d'escriure el seu nom correctament sense recórrer al Gúguel) va ser produït per la sífilis, o més aviat per els cataplasmes de plata i mercuri que s'usaven per a guarir-la. Doncs la meva hipòtesi és la següent: collonades! Nietzsche va acabar sonat perquè el fet de no poder menjar una sopa de fideus d'aquells fins (per posar un exemple) sense deixar-se entre el seu extens bigoti la meitat de la producció de farina de tota Prússia, li causava una angoixa existencial sensible de produir els més insospitats trastorns psiquiàtrics. Perquè amic Tarragó, això és lo que té el pèl facial; atreu el menjar. I es que tampoc puc deixar d'imaginar-me l'aspecte de Marx després de menjar-se un croissant d'aquells especialment fragmentaris.
Hipòtesi tal vegada presa pels pèls, però de cap manera me la prenc com a presa de pèl, ja que no la veig molt descabellada, tot i que no se perquè, que intueixo que ha de ser pelut de refutar-la. Ja ho anirem veient...
Hola Roger,
Gràcies per afegir-te a la Penedesfera www.penedesfera.cat, la comunitat de blocaires de l'Anoia, l'Alt i Baix Penedès i el Garraf.
T'agrairia que per a difondre i augmentar la xarxa facis un link del teu bloc cap al portal.
Recorda que al web trobaràs tot un seguit d'eines per tal de millorar la comunicació i la participació entre els penedesencs a internet.
Salutacions i felicitats pel bloc!
Daniel García Peris
Publica un comentari a l'entrada