Doncs aviam, les coses s'han d'amanir, acompanyar. Les coses petites i grans de la vida, mai són com són, sinó que són tal i com ens les prenem. Les coses tenen el gust que els hi notem, i les amanim perque ens siguin agradables quan ens les hem d'empassar, per tant dic jo podriem trobar un gust que d'entrada ho faci passar més bé tot? jo faig una proposta que pot fer feliç a tothom:
EL MERENGUE!
El merengue com a ritme, com a respirar, com a manera de fer, el merengue com a filosofia, com a actitud vital i existencial, per al nen i per a la nena! El merengue us distreurà, farà oblidar les petites cabòries del dia a dia que ens distreuen de gaudir la joia de poder tenir una existència desenfocada de tot arreu, el merengue farà sobresortir les coses bones de cadascú i els hi afegirà un sabor dolçet!
Si és que ho tinc claríssim que el merengue ha de ressuscitar, cal iniciar un procés de normalització merenguil, en el qual ningú del Real Madrid pugui veure el merengue com a cosa exclusiva i sectaria, ans al contrari el merengue ha de ser patrimoni de la humanitat.
A banda crec que el perquè, el motiu de tot plegat és quelcom que ningú ha de menester. Per a mí el merengue ha de ser interpretat com un dogma que cal que la humanitat prengui tal com ve, sense raó d'ésser i fruit d'un canvi instantani i per sempre. Què passaria després del merengue? és una pregunta retòrica, el merengue no té meta, no té raó, la fí del merengue està en el merengue mateix.
Posem gust i ritme diumengil (dominicà) a la nostra quotidianitat!
(Lo fotut és tenir un dia-bètic)
La carn verge de la ponzella
Vull beure el teu licor
la carn verge de la ponzella
fet amb fang i carbó
foc rogent del cel
vull perdre'm en l'acohol
Eh? que vos pareix aquest poema!és inspirat, sí o no?!?!?!? Si és que la poesia està molt bé, home. Això de dir o escriure coses emprant un llenguatge ben críptic, fent servir paraules que representin o suggereixin imatges d'un a manera directa, és fantàstic i sobretot distret. I aquí és on es veu clar que per a distreure's no has de tenir feina, i és que qui es distreu no la fa la feina, la dita conta que els cansats fan la feina...però no els distrets! I es que per a fer feina cal estar-hi, cal estar per la feina! per l'assumpte que ens atén!
Ara bé; si l'art és la expressió de l'ànima(potser no només és expressió, però en tot cas és una de les funcions clares que l'art pot tenir, si és que per algo s'en diu expressió artística) doncs expresem-nos si podem, expressar l'ànima ens farà interaccionar amb la realitat i rebre el retorn d'una imatge de nosaltres mateixos contrastada de la qual en podrem treure una impresió que retorni cap a la nostra ànima que incideixi en aquesta afectant-la i modificant-la, per tant expresar-nos ens enriqueix espiritualment. I això es nota després, quan parles amb gent que coneixes des de fa temps (si és que no hi tens una relació enquistada, tot i que no sé si es pot tenir una relació no enquistada) i hi enraones després d'haver sigut partícip d'una experiència creativa que t'hagi afectat l'ànima, et notes diferent, i t'ho noten! alguna cosa ha canviat, i això és bo, senyal de que hi ha hagut un progrés, una evolució! per tant és bo que les nostres relacions canviïn, i sempre ens hem d'anar sentint en un món diferent, canviant, hem d'aprendre a no sentir-nos estranys davant lo desconegut, aprenguem a prendren's lo estrany com a normal. Perseguim la inestabilitat en allò estable!
Per a dur a terme tal missió sempre és bo fer-se el cultureta i mostrar-se sabedor de coneixements i tendencies que resultin distants i "cool", i parlar de postmodernisme...i demés polles amb vinagre...i sobretot mirar per sobre de l'espatlla als demés, per baixet o altot que hom sigui. Si és que l'amor és pa amb formatge i el viure vi amb gasosa o era el beure? viure és beure però escrit diferent? ser autodestructiu pot ser per tant destructiu? En tot cas passa res i nar fent.
Per a mostrar lo curiosament absurd que és tot doncs poso un link cap a un generador de poemes catalans prou suggerent. Aviam que vos sembla!
P.D:No senyora la senyora sinalefa no senyora, i ets tant surrealista que em fas dalí!
I és que ens les foten per tots cantons, es veu que el mèrit i la gràcia que té gobernar avui en dia està en dur a terme una gestió hàbil sobretot i especialment en l'aspecte de saber equilibrar i conjuminar els interessos sectaris no representatius d'una voluntat popular, com poden ser interessos mercantils, contractacions i subcontractacions vàries
per a serveis varis, (ultimament es veu que pel que fa a obres públiques durant molt de temps ha sigut normal i corrent d'encarregar-ho a empreses en les quals parents o amics dels mandataris del gobern hi tinguin participacions) tot això amb el mínim de transparència i el màxim de tergiversació demagògia i ocultisme per tal de desorientar i neutralitzar la possible opinió pública que hi pugui haber en un moment donat.
Un exemple de tot això viu i recent que s'ens ve donant avui en dia és l'anomenat procés de Bolonya, que representa la nova reforma a nivell europeu de l'ensenyament superior. Ja ho comencem a saber tot allò de que el capitalisme és insostenible, la globalització, la deslocalització d'empreses, la insostenibilitat de les prestacions socials i tot això que ningú diu ni explicita amb claredat perquè obligaria a fer una gestió dels recursos d'un país amb visió a mig-llarg plaç, al contrari del que és usual de fer, una gestió de recursos ben electoralista i defugint una planificació responsable i serena, però bé! tot això és política d'aquesta lamentable que estem ja avessats, i després diuen que perquè no anem avotar!.
Doncs bé! que la reforma Bolonyesa de marres, com no, representa una privatització encoberta de l'ensenyament públic, tornant-lo una cosa poc accessible per a la gent mancada de prous mitjans econòmics, per tant anem cap a un ensenyament superior més elitista. Bueno, jo només escric en veu alta(amb la conseqüent molèstia per a la gent que m'envolta en els moments que ho faig) de manera que no deixa de ser un escrit en el meu blog en el qual hi poso lo que em dona la gana i ningú que ho llegeixi té perquè fer-ne cas, però que quedi clar que és el que penso!
Finalment davant d'aquesta situació recomano reveure el post en aquest mateix blog en el qual hi ha un videoclip subtitulat de la "Lambada" i apart dir que lo del post anterior a aquest que escric ara, lo d'anar a la gatzoneta a veure la moreneta ( la de montserrat, no la de qui en tingui una) segueix d'empeus.
El món s'acaba, al menys el món tal i com el coneixem. Ha sortit ja publicat als diaris que ja s'han fet estudis comparatius de diferents espècies de mosques "drosophila". Es veu que això ha permès de traçar la evolució d'aquestes mosques al llarg del temps, i es veu a més que l'home i la mosca drosophila només disten un10% en els genomes, apart que si pensem que si això es publica ara, ves a saber el temps que fa que els científics ja ho sabien i lo que deuen haver aprofundit ja en aquest camp d'investigació. Els grans avanços en la genètica és quelcom que causa paor, ja no és que haguem de pensar en si cal tenir debats ètics sobre la investigació científica, sinó que avança tant depressa i en tants camps diferents de manera simultània que és impossible que la opinió pública pungui reaccionar d'altra manera que no sigui el desconcert. Si pensem en noveles de ciència ficció escrites ja fa anys com Un món feliç d'Aldous Huxley, tot fa creure que igual que amb Jules Verne veurem com la realitat supera la ficció. Només cal avançar unes poques etapes més i veurem com es poden programar cadells humans perfectes, el que vull dir amb això és que la tècnica potser sembla que ens allibera i que nosaltres els homes som la condició de possibilitat que aquesta existeixi, però sembla que en realitat ja hi era abans que nosaltres apareguéssim, i que tant sols som un mitjà per a aquesta, la tècnica forma part de la realitat, a la qual ens hem d'adaptar per a romandre existint en ella, l'ésser humà ha sigut un animal tècnic, el desenvolupament tècnic forma part de la nostra naturalesa, i com tot animal es veu condicionat per la seva naturalesa, la tècnica ens condiciona, de manera que acabarà dominant-nos, fins que finalment serem esclaus de l'artifici que nosaltres mateixos hem creat.
Ara bé, és lo que hi ha, això no és res nou, qui va fer el guió de la pel.lícula Matrix, tot això ja ho havia pensat, per tant passa res i na fent! total no hi ha res a fer! Ara que és interessant pensar-hi per a com a mínim tenir eines amb les quals poder construïr una mica d'humor (humor negre si pot ser, ja que és el tipus d'humor que ajuda a suportar millor l'imparable cercle de consum de la quotidianitat).
Un cop dit això, em plantejo d'iniciar una caminada des d'Igualada cap a Montserrat a la gatzoneta per a sumar el ridícul a l'esforç que representa tal penitència i encendre un ciri a la Moreneta tot demanant-li: que llueva café en el campo!
