Coses fines com ha de ser el pernil dolç!

La carn verge de la ponzella

Vull beure el teu licor
la carn verge de la ponzella
fet amb fang i carbó
foc rogent del cel
vull perdre'm en l'acohol

Eh? que vos pareix aquest poema!és inspirat, sí o no?!?!?!? Si és que la poesia està molt bé, home. Això de dir o escriure coses emprant un llenguatge ben críptic, fent servir paraules que representin o suggereixin imatges d'un a manera directa, és fantàstic i sobretot distret. I aquí és on es veu clar que per a distreure's no has de tenir feina, i és que qui es distreu no la fa la feina, la dita conta que els cansats fan la feina...però no els distrets! I es que per a fer feina cal estar-hi, cal estar per la feina! per l'assumpte que ens atén!
Ara bé; si l'art és la expressió de l'ànima(potser no només és expressió, però en tot cas és una de les funcions clares que l'art pot tenir, si és que per algo s'en diu expressió artística) doncs expresem-nos si podem, expressar l'ànima ens farà interaccionar amb la realitat i rebre el retorn d'una imatge de nosaltres mateixos contrastada de la qual en podrem treure una impresió que retorni cap a la nostra ànima que incideixi en aquesta afectant-la i modificant-la, per tant expresar-nos ens enriqueix espiritualment. I això es nota després, quan parles amb gent que coneixes des de fa temps (si és que no hi tens una relació enquistada, tot i que no sé si es pot tenir una relació no enquistada) i hi enraones després d'haver sigut partícip d'una experiència creativa que t'hagi afectat l'ànima, et notes diferent, i t'ho noten! alguna cosa ha canviat, i això és bo, senyal de que hi ha hagut un progrés, una evolució! per tant és bo que les nostres relacions canviïn, i sempre ens hem d'anar sentint en un món diferent, canviant, hem d'aprendre a no sentir-nos estranys davant lo desconegut, aprenguem a prendren's lo estrany com a normal. Perseguim la inestabilitat en allò estable!
Per a dur a terme tal missió sempre és bo fer-se el cultureta i mostrar-se sabedor de coneixements i tendencies que resultin distants i "cool", i parlar de postmodernisme...i demés polles amb vinagre...i sobretot mirar per sobre de l'espatlla als demés, per baixet o altot que hom sigui. Si és que l'amor és pa amb formatge i el viure vi amb gasosa o era el beure? viure és beure però escrit diferent? ser autodestructiu pot ser per tant destructiu? En tot cas passa res i nar fent.
Per a mostrar lo curiosament absurd que és tot doncs poso un link cap a un generador de poemes catalans prou suggerent. Aviam que vos sembla!

P.D:No senyora la senyora sinalefa no senyora, i ets tant surrealista que em fas dalí!