Cercar en aquest blog

divendres, de març 23, 2007

ÉS L'APOCALIPSI!



Acabo de visitar el blog d'una altra persona, que al igual que jo i molts d'altres té una pàgina ben personalitzada i pornogràfica en aquest sentit. Doncs bé aquesta persona que escriu i posa les seves idees, pertany a una generació diferent a la meva, té una ocupació i un ritme de vida ben diferenciat a mi i tot d'altres contrapunts que podriem trobar... Però el fet és que m'he vist identificat completament amb els pensaments que ell escriu, no en la manera d'escriurels ni la vessant diguem-ne estètica, però sí amb el contingut. Per a mí és una prova de la globalització, de la manipulació de masses, de que tots fonamentem la nostra opinió a partir de la informació i el panorama que el mercat ens dona, que ja no hi ha cromatismes i és impossible ser un lliurepensador, que tot ja s'ha pensat i inclús s'ha dit, que és una qüestió de combinatòria de cicles i de psicologia, en definitiva que som tots uns narcisistes buits per dins i que apart no som res. Realment el món està fotut!

O poder és una simple casualitat d'aquelles que passen, total només m'he trobat el blog d'un tio, i al cap i a la fi sempre s'ha dit que la vida val la pena viure-la i tot això...poder serà per algo!

divendres, de març 09, 2007














Primerament:

Recepta d'un cremat
per a vuit persones:

En una cassola de terrissa, s'hi aboca el contingut d'una ampolla de Rom Pujol, s'hi afegeixen 50 grams de sucre, un bocí de canyella i la pell de mitja llimona.

De seguida s'encén, acostant-hi un llumí, i es remena contínuament amb un cullerot fins que en restin les dues terceres parts aproximadament.

Per apagar-lo, s'hi afegeix un raig de cafè o bé es tapa la cassola.

Segonament:

En Manelic era un xicot trempat conegut per tothom perquè pagava en espècies, era un gran consumidor de rom cremat i estava enamorat de l'aroma d'aquest producte en qüestió, pensava posar-se a estudiar aromateràpia per a esdevenir un home de profit i aixins tenir un ofici digne i prosper per a conrear-se un futur acomodat. Un dia però, va succeir un accident fortuït que li va canviar la vida, estava preparant unes patates braves per a gaudir-ne amb els seus amics i succeí que confongué el pot del pebre pel de canyella, a resultes d'això trobà una recepta innovadora que brindava una festa de sabors i aromes al paladar, aquest fet el portà a ser un cuiner reconegut d'aquests de vanguardia que es diu, fins que hisenda li va fotre un pal immens perquè mentrestant en Manelic seguia pagant amb espècies.

La moralina de la història és que no per fotre-li canyella al sidecar arribaràs abans, si tens tard surt abans de casa. Ah! i que això de pagar amb espècies està molt bé, però cal tenir en compte que la gent no hi pensa.




dijous, de març 08, 2007

Sobre l'ofici del futur!

Qui sigui visitant apassionat i asidu del meu blog, possiblement recordi aquell post sobre la cria de cargols, doncs bé, em plau de poder adjuntar aquest link d'un vídeo que afirma que tot esforç portat amb constància i ben dirigit cap a un objectiu ben escollit, no tant sols és la fórmula per a arribar a dur una vida virtuosa i assolir la felicitat, sinó que es pot arribar a assolir la excelència en allò que hom es proposi; VEGEU EL CARGOL MÉS GRAN QUE HE VIST MAI!

dijous, de març 01, 2007

No tindras un chalet en la teua punyetera vida (sembla ser)




Doncs passa que sí, que els preus estan pels aires, que l'especulació és tal que tota semblança amb la realitat és curiosa curiositat i apart tota una troballa, per tant estem amb això.

Ara bé, apart val la pena detindre's a pensar amb l'encert de la expressió i és que saber tractar amb el pròxim és tot un art, ens trobem amb el cas d'una proposta apolítica, sorgida de l'espontaneïtat, vaja és la acció aquella que fas quan manifestes quelcom sense ànim d'enutjar ni de causar molèstia, tant sols de mantenir els propis drets, que per cert, sembla ser que fins i tot ho diu la constitució espanyola que la gent té dret a un habitatge digne! ; Adjunto un article que hai trobat per internet a diariored.com:

“Pues va ser que no”, es la mejor frase construida para alcanzar el nivel de asertividad necesario para alcanzar un pleno equilibrio en las relaciones interpersonales, tanto en organizaciones o relaciones personales como profesionales.

La asertividad, el camino medio entre la pasividad y la agresividad, es necesaria para que cada uno de nosotros podamos decir que no, cuando lo creamos necesario, sin sentirnos mal por ello.