Ganes de posar llet al cafè

Dona la sensació que el mon sols avança a base d'inhibir, reprimir les passions més baixes. Refrenar els instints. La subversió aleshores consistiria en reivindicar el contrari. Encreure que la passió és una opció vàlida. No és pas cap descobriment això. Apareix la nostàlgia per la inmersió dins el si de la Natura, poder sentir-se sense coacció de cap tipus, sense fre, amb llibertat de realitzar qualsevol pulsió o instint que pugui apareixer espontaniament, també lamanifestacció artística, la licitació de la orgía. Una sortida.

De mentres no arriba la fi de la història, només queda viure en la dualitat. La font de tota frustració i sofriment. L'arrel de la injustícia. Això és tal vegada el que realment caracteritza l'ésser humà.

Ah! I també hi ha aquells moments en que hom es queda embadalit inmergit en una boira de no-res amb un fil de baba penjant dels llavis, acompanyada d'una expressió insípida de rostre. I que fa que ens resignem a ser el que som.

(Observació: La metàfora tant serveix per a dir-ho tot com per a refugiar-se de la buidor.)