Doncs aviam, les coses s'han d'amanir, acompanyar. Les coses petites i grans de la vida, mai són com són, sinó que són tal i com ens les prenem. Les coses tenen el gust que els hi notem, i les amanim perque ens siguin agradables quan ens les hem d'empassar, per tant dic jo podriem trobar un gust que d'entrada ho faci passar més bé tot? jo faig una proposta que pot fer feliç a tothom:
EL MERENGUE!
El merengue com a ritme, com a respirar, com a manera de fer, el merengue com a filosofia, com a actitud vital i existencial, per al nen i per a la nena! El merengue us distreurà, farà oblidar les petites cabòries del dia a dia que ens distreuen de gaudir la joia de poder tenir una existència desenfocada de tot arreu, el merengue farà sobresortir les coses bones de cadascú i els hi afegirà un sabor dolçet!
Si és que ho tinc claríssim que el merengue ha de ressuscitar, cal iniciar un procés de normalització merenguil, en el qual ningú del Real Madrid pugui veure el merengue com a cosa exclusiva i sectaria, ans al contrari el merengue ha de ser patrimoni de la humanitat.
A banda crec que el perquè, el motiu de tot plegat és quelcom que ningú ha de menester. Per a mí el merengue ha de ser interpretat com un dogma que cal que la humanitat prengui tal com ve, sense raó d'ésser i fruit d'un canvi instantani i per sempre. Què passaria després del merengue? és una pregunta retòrica, el merengue no té meta, no té raó, la fí del merengue està en el merengue mateix.
Posem gust i ritme diumengil (dominicà) a la nostra quotidianitat!
(Lo fotut és tenir un dia-bètic)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada