retrobant-nos tots dos ens tornem a trobar!

Un altre cop i després d'un temps em torno a trobar aquí
davant d'un blanc i buscant com saltar al buit.

Tal vegada em serveixi per comprovar
de què serveix badar

embadalir-se mirant i veient-se espectador d'un mateix
de tant en tant i algunes vegades...
tant sols cal poder retrobar algú que t'empenyi només

Fragment, relat d'un moment inconclús

Sota la mirada atenta de l'altre que just ara es distancia de mi poc més que un parell de pams, i puc seguir notant l'aire que emana quan respira, de cop emergeixo del meu estat embadalit i de cop sento por escènica.
Tot seguit sento que estic nerviós i noto que el pols se m'accelera, i enlloc de restar immòbil, em poso a parlar descontroladament de temàtiques banals, mentre progressivament em vaig traient la roba, tot començant per descordar-me la camisa.

La clau de l'èxit

Es tracta del únic mètode que pot proveïr d'èxit a tothom qui el segueixi amb cura i metodicitat!: El mètode passiu-agresiu

-Més val innovar, sempre, però mai de forma massa incisiva. Mostrar quelcom diferent, sorprenent i imaginatiu, però sempre en un terreny en que no generi conflictes a ningú. 

-Sempre creure's interessant! Si els demés no donen símptomes d'acord amb aquesta creènça, serà degut a la seva ignorància o falta de perspicàcia.

-Ser pacificador, mai afrontar els conflictes de forma directa, sinó atacar per la tangent, cercar un nou punt de vista que resulti desconcertant.

-Mètode dialèctic. Marejar sempre la perdiu i no oferir mai les idees o conclusions de manera directa i clara, forçar que l'altre hagi de topar amb les conclusions que ens interessen fent que siguin l'únic camí a seguir. En aquest punt, Arthur Schopenhauer té una obra tant plena de cinisme com d'ironia que tracta precissament de 38 estratègies que conformen l'Art de tenir sempre raó. El arte de tener siempre razón

 Però certament haver-se de preocupar per un mètode que marqui pautes a tenir en compte a l'hora de dirigir les accions, no sona gaire il·lusionador. No hi ha res més bell que la honestedat!

"I havent intentat per enèssima vegada coure la farina feta amb fulles seques collides del terra, Sant Honorat comença a comprendre que no és tant fàcil l'ofici de forner i baixà del ruc."

Siusplau per força

I en la línea de pensament d'aquells que s'apliquen tant en dur a terme el lema: "Triomfaré pels meus pebrots!"

Per una banda:

-Cal considerar que la barbàrie no és altra cosa que aplicar una sola norma, lema o divisa indistintament a tot, sense excepcions adequades a les circumstàncies ni interpretacions subjectives. Vegi's l'exemple del nazisme alemany, el sionisme jueu, l'apartheid sudafricà...

Si ets tossut a fer tant sols el que s'espera de tu perquè vols triomfar, estàs sent un bàrbar a petita escala.

Per d'altra banda:

-El que sembla que té a veure amb la salut i el benestar tant fisic com mental, en definitiva l'exercici del viure podríem veure-ho com expansió, creativitat... i això sol anar per camins ben diferents al que la imposició d'esquemes preexistents representa, sinó ben al contrari; té a veure amb el jugar, l'ineraccionar, el fer lliure-associacions, tolerar i incorporar l'error i l'entropia...

 I havent dit això, Sant Anaclet tot arremangant-se la túnica li vingué a la memòria la lava del Vesubi i de cop tingué una rebel·lació i inventà el pa torrat.

Actitud de treball!

Que consisteix bàsicament en comprometre's a jugar... no va, que és broma!

-tampoc cal prendre-s'ho tant seriosament!

I tot seguit la reflexió profunda-poetitzant del dia:

Viure amb llibertat pot tenir a veure amb poder sentir i decidir independentment de la temporalitat. El passat que ens empeny i la decisió del present cap a un futur que volem conquerir.
La clau és interpretar el passat des de l'espera, sense forçar-lo, tal i com si no hi hagués futur. Com si la mort es fes present. Així s'aconsegueix que la mort doni vida.


"I tot seguit després d'haver dit això, Sant Honorí es tregué la pedra que se li havia posat a la sandàlia i ho veié tot més clar."

Senyals!

Qui diu que prendre un refrigeri en una terrassa tot i prenent el sol no és productiu?

D'entrada és temps viscut, on hom gaudeix i revifa
abans d'això un es desviu... i de mentres sempre navega

i sempre hi ha moments per a aprendre, tant sols cal emmarcar la quotidianitat,

per exemple:

En un moment donat passa una dona fent de cambrera i et sentencia què és la vida!
- ...¡niño! ¡la vida es tensión! ...y sinó qué???- Així tot recollint els gots buits, com aquell qui no vol la cosa, i ja està! ja t'ho ha dit. Tot seguit se n'adona que ens ha deixat amb cara de perplexos, i aleshores creu oportú de proseguir:

- Los que son libres son los indigentes, pero aquellos que lo son porque quieren... ¡los trotamundos!

Si la vida és canvi, tonto l'últim!

Nomès que intueixo que d'alguna manera també hi queda encabit asseure's, fer una parada al camí i contemplar el paisatge.

Déu és com un nen petit

Primerament som fetus, un conglomerat de cèl·lules la funció de les quals encara està per definir.
Només potencial, ho podem ser tot!

Després la cosa va prenent forma i apareixem al món de manera ja més definida.

Éssers en un procés de canvi continu...


Però en l'estadi inicial, durant la infantesa. Tot són estímuls indiferenciats, tant és el que ens  arriba de dins nostre com de fora, el món i nosaltres és el mateix. Tots som un.

Aquest estat és en realitat la situació que tots anhelem. L'infinit, la quadratura del cercle, allí no hi ha problemes ni frustracions, ja que aquestes venen en realitat de l'alteritat, de les fronteres.

Potser prendre consciència de les fronteres artificials que nosaltres generem és com un retorn a la infantesa...

Paradoxalment hi ha qui en diu créixer.

Potser una idea de Déu podria ser un nadó.