En aquests temps que vivim, és molta la gent que manifesta viure una experiència buida, mancada de sentit, (justificada o injustificadament).
Però la manca de sentit ve donada pel qui la viu, no ho és pas per a tothom!. Vull dir que sempre hi ha algú que se n'aprofita, per bé o per mal, del sentit que hom hagi donat a la seva vida. Mentres unes ànimes es desfan, d'altres revifen a costa d'aquelles.
Igualment, uns treballen per a que d'altres facin ús del producte del seu treball (que és lo únic real en aquesta qüestió) a canvi d'uns diners (que no són res tangible, són tant sols una idea de proporció, de canvi, per tant res real ni tangible).
El treball té un sentit, i aquest no rau tant sols en la seva necessitat, sinó que té un sentit natural. EL treball va lligat a la vida, té sentit en la vida. El lema adequat que s'acabaria deduint seria treballar per a viure, o viure i treballar, en fi, el que cadascú li sembli, però en cap cas treballar per a diners. Els diners no són un fi.
Dit això, cal tenir en compte que el producte del treball està actualment deslocalitzat de la pròpia vida, és el concepte marxista d'alienació, la riquesa que hom genera treballant no va a parar sobre la persona que la genera, és el que seria el concepte marxià d'alienació, i això és el que fa que les feines siguin absurdes, i esdevinguin repetitives i tedioses.
Jo no sé si tot això és culpa del capitalisme tant sols, o bé ha de succeir necessàriament, per força, perquè no hi ha altre remei. L'únic que sé segur és que des de Marx que sospitosament no hi ha tornat a haver cap filòsof amb una barba tant exuberant. Serà per això que no es troben solucions als problemes de la vida?
Personalment, de manera preventiva seguiré treballant per a guanyar diners mentre la majoria faci el mateix, perquè la majoria no pot estar tant equivocada (tot i que recordant fets històrics podriem deduir el contrari), i em plantejo de la necessitat d'emprendre una nova corrent de pensament precedida d'una apologia del dur barba frondosa i llarga.
Efectivament qui té boca, xerra, i conseqüentment comet equívoc.
Però l'altre dia se m'ocorregué que la poesia, com l'art, és la recreació de l'home en la seva condició;
L'home és llenguatge.
El llenguatge és representació del món basada en algun tipus de relació de similitud.
Per a mi, cal tant sols afegir-hi un sentit ociós, lúdic per a dir-ne poesia.
D'aquí dic que l'aspecte lúdic i ociós és el que eleva la vida de l'home a un nivell superior, li dona un sentit afegit al seu propi amb el qual compta a priori.
L'oci, amb tot el que requereix, tot el que suposa i tot el que comporta.
Suposo que segurament sigui sà recrear-se en l'absurd, riure's de tot i així dotar a tot de sentit al mateix temps, i en això exercir la vida humana tal i com aquesta és.
Representar-se a un mateix.
I després encara hi ha qui diu que treballar dignifica l'home.
(potser aquest té raó i sóc jo que encara no ho he vist prou clar, d'altra banda així ens va...)
Doncs sobre l'absurd hi ha molta gent que hi ha pensat.
Apart, hi ha gent en general que ha pensat, i ha conclòs que el seu pensament (i el pensament en general) acaben en l'absurd.
Veieu aquest link cap a la wikipèdia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Filosofia_de_l'absurd
Menys mal, però, que no sempre pensem abans d'actuar!
No sempre quan creiem fermament en alguna cosa, significa que aquesta sigui certa, vàlida ni molt menys lícita. Les persones ens sentim segures de nosaltres mateixes, en el sentit que creiem en la validesa de les nostres percepcions, prenem com a cert el que pensem i sentim, creiem que el que ens dicta el nostre coneixement és vàlid i que tota acció amb pretensió de racionalitat que vulguem realitzar, doncs ha de tenir com a raó de ser, és a dir com a punt de partida la nostre pròpia consciència.
Doncs no! jo dic que de cap manera podem anar bé així!
És ben sabut, en les alçades que ens trobem de desenvolupament del saber científic, que l'ésser humà és víctima d'ilusions de tots tipus, no tant sols les il.lusions perceptives que segurament tothom ha comprovat en algun moment, il.lusions òptiques, tàctils, perceptives, que afecten a les percepcions en definitiva. Doncs bé, també se sap que n'hi han de cognitives, és a dir que afecten el coneixement, tampoc del nostre coneixement ens en podem fiar, no pensem de manera completament racional perquè és que no podem. Per tant assumim que mai no hem de pretendre tenir la veritat basant-nos en una creença. Admetem d'una vegada que el relativisme ha de ser l'actitud imperant en el nostre comportament, una actitud preventiva, ja que ens hem de guardar de nosaltres mateixos. Cal defugir tota actitud tossuda i vel.ligerant, en lloc d'això cal promoure el moure el sostre i recrear-se en l'absurd. Només en l'absurd podem trobar un sentit a la nostra quotidianitat. Però potser també el que cal de vegades és responsabilitzar-se i afrontar la pròpia vida amb treball i disciplina en lloc de dedicar-se a perdre el temps per internet i molt menys escriure un estúpid bloc que l'únic que si no és totalment improductiu l'únic que pot arribar a fer és realimentar les ganes ja immanents d'anar-se'n per les branques.
Potser lo correcte és tant sols mirar de no pensar-hi, ja que és lo que certament em sembla que la gent fa. Total, passa re i na fent, i qui fa com tothom al menys no va sol.
