els aspersors blau monòton

veritats eternes #1

2012-01-12T01:40:00.002+02:00

Sempre farà gràcia el moment en que una noia es veu obligada a caminar amaneradament tal i com (potser) faria un ninja, perquè els tacons de les seves sabates (o botes) fan soroll quan camina per la biblioteca.

Versos humorístics d'autobús

2012-01-09T14:54:00.003+02:00

Trajecte dins l'Hispano Igualadina

Assegut a dins l'hispano

deturat a una parada

tant si no vull com si m'agrada

a la paciència m'encomano

sense res millor a la ment

per a aprofitar el temps mort

per oblidar aquesta dissort

i esquivar l'avorriment

amb el balanceig repetitiu

matí i tarda a diari

l'únic remei és no pujar-hi

tant d'hivern com si és estiu

conduir amb la ràdio forta

és un hàbit recorrent

sumant-li un mal gust ingent

és la moda que ara es porta

el trajecte es fa un suplici

després de tantes parades

algunes semblen inventades

i tothom "nar" fent seguici

la gent va invertint temps d'oci

n'hi ha que fent meditació

practicant resignació

perquè alguns facin negoci

qui de l'esquena patia

doncs està ben apanyat

ja eixirà força xacrat

de tant bona ergonomia

la conclusió és arribada

quin remei hi ha altrament

que aguantar i ser penitent

el que té viure a Igualada!

Santornem-hi!

2012-01-09T10:59:00.003+02:00

Després d'uns dies de no escriure cap post, se'm fa notòria una acumulació de creativitat desbordant que gairebé em regalima i tot. Però com que començo l'any amb l'autoestima ben alta i per a que no pugui ser vist d'altra manera no ho demostraré d'una manera vulgar i burda com seria escrivint un post original, això seria fer-ho tot massa evident. Deixaré que qui llegeixi aquest post pensi que no tinc pas res a dir i que escric tant sols per a omplir espai buit. Escriure per a escriure, ni tant sols pretenent fer escriptura automàtica plan exercici-surrealista-per-a-vés-a-saber-què... No fós cas que no prediquéssim la mediocritat. Per cert us heu parat mai a pensar el molt que costa ser realment mediocre en tot?
Potser aquest un bon propòsit d'any nou?

Au!

Tot millor amb una fruiteta

2011-11-30T13:42:00.002+02:00

Al començar el dia iniciem de cop un nou cicle, tot comença de nou. Noves oportunitats de reprendre els desitjos i confirmar les voluntats que ja portem empreses de cicles anteriors... és el moment de donar continuïtat a tot... o no!

Res millor però que donar vida al nostre metabolisme animant la circulació i moviment dels intestins a través de la metabolització posem-hi d'una fruiteta.

Aleshores potser se'ns brinda l'oportunitat d'anar de ventre amb facilitat i lleugeresa, suaument, pausadament, però amb una continuïtat que serveix de base a tot un món de melodies i pensaments, de noves harmonies i d'imatges suggerents, noves idees. I és que la creativitat que s'aplica a la represa de la quotidianitat va molt millor amb una mica de fibra (sensible).

Sobre dur malles

2011-11-29T16:06:00.003+02:00

Hi ha moltes maneres de malgastar!
Moltes vegades gastem consumint el temps vital de la nostra existència fugint de les nostres responsabilitats vers la vida mateixa. Per exemple esmerçant temps i energia en coses absurdes i buides de sentit, ja sigui per lo superficials que puguin ser.

Tot i això, cal dir que és difícil fer una valoració prèvia de la necessitat-utilitat (en un sentit existencial) que pot arribar a tenir una experiència viscuda. Tanmateix tal valoració pot ésser feta un pic ja ha passat.

Podem opinar sobre el que hem viscut, no sobre el que encara no.

Dit això, constatar lo bé que s'arriba a anar amb malles. Unes malles són una peça de roba que aporta escalfor, però també permet una perfecta transpiració. Aporten subjecció, però també fan experimentar una sensació de llibertat, de flexibilitat i adaptació que indueixen a intentar realitzar tota mena d'accions i moviments elàstics i dinàmics.

Escric això per a constatar que efectivament la vida és un cúmul de petits instants, que cada instant pot obrir un món d'intenses sensacions que només quan han estat realitzades, és a dir sentides, viscudes per tant, poden ser valorades.

Suposo que es tracta tant sols d'anar provant de fer coses noves.

Sobre la veritat

2011-10-26T10:12:00.006+03:00

Què hi ha de veritat en tot plegat?

En tot el que veiem, que toquem, que pensem, que sentim...

Què és real? Si hi ha qui diu que la vida és somni!

Però crec que sí que hi ha quelcom de veritat...

L'estela que deixem enrere al viure, i que cadascú retrata com vol... o bé com pot.

Vull creure que és cert que tots ens movem damunt de la mateixa onada, dins del mateix oceà...
...i que en un moment donat puc saltar

deixar-me endur pel caient lliscant del trampolí

sense res on agafar-me

volar

fer de la vida una obra d'art!

El símbol del pirata

2011-10-18T11:25:00.000+03:00

Som una calavera

La portem dins

La passegem amagada

La calavera és l'al·legoria de l'aventura, del desig de llibertat, del voler dur la pròpia voluntat per sobre de tota norma

També hi ha continguda la irracionalitat, la novetat, la joventut per tant...

Allò que fa tanta por al sistema! La rebel·lió!!!
Això és el que en realitat hi ha sota la nostra pell. Més enllà de les aparences. La nostra essència. El nostre principi.

Crec que és bo trobar-se de tant en tant amb la pròpia identitat descarnada de tot embolcall. Recordar la temporalitat d'allò que som. Tocar un xic de peus a terra.

Potser cal fer una altra mirada al mirall, per tal de veure-hi la pròpia calavera.

Els estels

2011-10-10T12:20:00.000+03:00

Objectes lluminosos allà al cel
Més enllà de l'horitzó, inassolibles, inabarcables

Són com al·legories dels nostres desitjos

La contaminació a les ciutats, sobretot a les grans urbs ens impedeix veure els estels.

Hi ha una contaminació cultural

La cultura del consumir, del fugir cap a endavant
La cultura de l'oblit del que compta de debò

Com que ja no veiem els estels, no els tenim presents i ens conformem amb petits desitjos, petites coses que trobem davant dels nassos i que mai podran donar plenitud de sentit a cap història viscuda.

Vides buides...
Vides vídues d'estels

Els estels són els desitjos!

Sobre la utilitat de la mala consciència...

2011-09-27T22:51:00.000+03:00

Aquest link a un article que adjunto a sota, simplement expressa, doncs això... que els petits actes individuals, doncs més enllà de purificar la nostra consciència, poca cosa més fan. No dic que no haguem de reciclar o intentar viure de manera més sostenible, però en tot cas la solució al problema de la sostenibilitat ecològica no passa per aquest tipus d'accions. Igualment passa en totes les reivindicacions de caire més o menys polític, i que tenen a veure amb un re-pensar el sistema de mercats, el consum, l'economia, la globalització, el capitalisme en definitiva...

Ara que... qui té nassos per a ser un activista com déu mana?

http://iniciativadebate.wordpress.com/2011/09/27/olvidemos-las-duchas-cortas/

P.D: Com creieu que va acabar el jove estudiant de Tiananmen?

Ser de dretes o patir!

2011-09-21T15:15:00.002+03:00

Moltes vegades veiem gent que té una manera de pensar... allò que en diries especialment conservadora. Viu nostàlgic d'un passat pretèrit que ja mai no tornarà.

Certament és una posició a la qual tots hi tendim, ens hi porta la simple pràctica de l'activitat de viure.
De joves encara no tenim un passat al qual aferrar-nos, però a mida que creixem darrera nostre queda una estela de records fets d'experiències que conformen la nostra identitat, i als quals són el nostre mapa per a orientar-nos en futures situacions desorientadores...

El tema és sobre com orientar-se davant la novetat.

Viure aferrat en una època passada implica que la nostra memòria faci una selecció de les característiques interessants d'aquella època. Com a resulta d'això, tenim un record parcial, subjectiu que descriu un temps i un lloc fictici i que de fet no ha existit mai.

El que vull dir, és que ser conservador implica tenir més capacitat per a imaginar que no pas per a patir.

Suposo que tenim una quantitat de patiment acumulable...

A mida que anem vivint anem esgotant la nostra tolerància al patiment...

Quan s'ha esgotat del tot...

Tant sols ens queda la ficció dels nostres records.

Això penso que tendeix a succeir especialment a la gent gran, com és natural, i crec que també els hi deu passar als que tenen un pensament de dretes... i és que ja se'ls hi veu a simple vista que no saben patir!

#Sobre la utilitat del saber#

2011-09-20T19:19:00.000+03:00

Per més que hom hagi viatgat, allò que es diu, haver vist món guiat per la elevada i il·lustre motivació que representa el gust pel saber i el desig per la veritat... Per més que hom hagi passejat a través dels boscos del saber...

...No pot evitar!...

No pot evitar ser víctima de la seva condició, això és, la seva humanitat!
Caure en fal·làcies i il·lusions cognitives...
Tenir prejudicis...
Patir un subconscient que el pertorba...
Tenir mala consciència, ser acosat per fantasmes del passat...
Patir la por que dona la incertesa del futur...

La saviesa no deixa de ser quelcom merament estètic en el seu sentit més profà.
És tant superficial com la vestimenta que portem; subjecta a relativismes, contingent i subjecta a la moda, abocada al canvi...
Com totes les coses que composen la nostra vida! (la nostra experiència de vida)

Canviant com el paisatge que veiem passar per la finestra davant dels nostres ulls mentres ens trobem asseguts al seient dins d'un tren en marxa...

Aleshores...

Vols dir que no és més interessant deixar d'estar absort i posar-te a xerrar amb el teu company de viatge?

En realitat no cal gaire...

2011-09-19T12:19:00.003+03:00

Cinc minuts semblen poca cosa oi?

Comparat amb tota una vida...

Comparat amb l'estona que ens passem tant sols dormint...

L'estona que ens veiem obligats a esmerçar esforç i paciència en va...

El temps que ens passem treballant tant sols per a guanyar més diners...

El temps que ens passem...

Aquells cinc minuts, però...

que estan fets de milers d'instants...

divisibles en milers d'impresions...

i que cadascuna d'elles conserva íntegrament el potencial...

de fer-me emocionar...

de causar-me dolor...

d'il·luminar...

de fer-me canviar d'opinió

un instant!

és el temps que trigo a saltar d'un trampolí...

#de la Política#

2011-09-15T18:03:00.002+03:00

Quan ens trobem en grup, les persones tendim a raonar de manera diferent a quan hem de prendre decisions per nosaltres mateixos, sense cap debat ni consulta grupal.

És com si en grup, l'autoritat quedés repartida entre els membres integrants.
D'aquesta manera qualsevol es veu en cor, en un moment donat, de dir qualsevol bajanada, allò que hom es veu valent per a proposar qualsevol empresa irreflexiva, potser perquè confia que en el debat de grup la proposta ha de ser provocadora per tal de que qualli, també hi ha l'efecte fictici d'aixopluc creat per la creença fal·laç de que si molta gent creu vàlida la mateixa cosa, fa més plausible el seu valor de veritat.

L'efecte de debatre en grup, moltes vegades enlloc d'acostar-nos a un criteri encertat, ens fa caure en miratges i deliris socials que ens aparten del seny, la prudència i la racionalitat en definitiva.

Només cal parar-se a pensar en la multitud d'exemples que podem trobar en les guerres entre nacions, també guerres civils...

Mai hi ha un càlcul de si resulta realment avantatjós de combatre, fins a quin punt deixa de ser-ho, quin acord estalviaria l'enfrontament i minimitzaria el preu a pagar per part d'ambdós bàndols...

Últimament em fixo en els individus més egoïstes i prepotents que em trobo, i miro de preveure en quina forma canviaran el món per tal de portar-nos a una societat harmònica, justa i pacífica.

Com una dictadura dels millors, vaja!

Au!

Sense son

2011-09-12T02:13:00.001+03:00

L'insomni és efectivament una alteració de la normalitat.
I és que el que és normal segons en quins moments és dormir.
Arriba un punt que cal tenir son, no cal tampoc que ens enganyem...
Potser succeeix que per a alguns subconscients, el moment de recolliment és on es dona l'espai per a la creativitat...
el context on totes les normes es tonen laxes...
on ningú té energies per a discutir ni imposar res...
a no ser que realment li toquin els collons,
és a dir que no es tracti d'una qüestió important i transcendent.
En aquests moments, hom li és permès de fer allò que vulgui perquè serà innocent, els pecats li seran perdonats, si és que no fa mal a ningú...

Nova estació

2011-09-08T13:27:00.000+03:00

Ja hi tornem a ser!
Tornem de les vacances estiuenques amb energies renovades!
Disposats a re-empendre el cicle, a fer girar la roda de nou!
Sentir amb tota intensitat i plenitud de matisos com el dia s'escurça...
...El fred es fa cada cop més present...
... La quietud coberta de foscor i de boira omple tot l'espai...
... I nosaltres perdurem alegres!
L'estiu se'ns ha posat dins per no marxar mai més!!!

Declaració de bones intencions

2011-09-08T05:10:00.002+03:00

Prometo intentar escriure posts que no calgui llegir-se'ls més de dues vegades.

Prou política!

2011-06-22T23:45:00.000+03:00

Ja n'hi ha prou de que la gent pensi només en política!

Aquesta actitud de ben segur que ens portarà conseqüències terribles per a les generacions futures.

Primerament que les decisions que prenen les masses populars no han sigut mai massa bones...

Ah! I tots els sistemes polítics degeneren, la prova està en el sistema present, i què passaria si hi hagués una democràcia real? En què degeneraria? Doncs en el caos senyors meus!

Això per no parlar en el que pot afeblir l'imaginari popular l'actitud de voler canviar la realitat present en lloc de tant sols evadir-se'n com s'ha fet sempre, a través d'activitats fantasioses.

Per mi que qui ho tingui més clar que passi davant i punt!

Evitem l'haver de pensar constantment en qüestions polítiques, que apart és feixuc i tediós, i sempre, sempre genera controvèrsia!

Basem-nos en el sentit comú, i d'aquí en sortirà segurament el sistema polític més perdurable i eficaç. Per exemple podríem agafar els punts que es demanen en el moviment 15M, i si calen més consideracions a tenir en compte ja les aniríem veient, però primem el sentit comú, per l'amor de Déu! Prou de política!!!

Escoltar i mirar

2011-06-21T21:16:00.000+03:00

Podria ser que el so fos el primer principi de tot.

El so no és més que la captació d'una vibració.

Venim al món acompanyats de so.

Abans de tenir consciència de res, abans d'haver d'adoptar la condició d'éssers humans, que hem de lluitar per a viure, ja tenim el so del batec del cor que ens acompanya... Hi ha qui diu que inclús dins d'una cambra anecoica es fa present el so que emet la circulació de la sang i el funcionament del sistema nerviós.

La definició convencional de so, vibració que l'oïda capta, crec que és tant sols la punta de l'iceberg de tot el que pot arribar a ser copsat, estenent la definició del terme i aguditzant no tant l'oïda com la sensibilitat.

Com el concepte de so limita i ofega les possibilitats conceptuals d'aquesta paraula, crec que això pot passar amb molts d'altres termes, per exemple el de política. Aquest desajust entre el significat convencional d'una paraula i tot el que la seva essència pot oferir provoca una mena de tensió en l'ús del concepte, un malentès. En el moviment 15M això es fa evident de moltes maneres. I és que el tema dóna molt de si...

Acte de fe

2011-06-16T01:20:00.000+03:00

Ella sempre havia cregut que la naturalesa era una cosa en la que l'home hi estava immers, fins i tot podria ser en contra de la pròpia voluntat en alguns cassos.

Creia que inclús els avenços tecnològics, sorprenents fins al punt d'arribar a ser desconcertants inclús, eren part de la naturalesa també. Part de l'home. Tot és tal i com ha de ser, que creguem que està bé o no l'estat de les coses no té res a veure.

És per això que guiada per la seva filantropia i inspirada per aquesta gran fe en la humanitat que ha decidit fer un pas més i comprometre's personalment amb les seves idees. Ha decidit posar-se uns implants de silicona.

Cau sol

2011-06-13T13:39:00.000+03:00

Quan et trobes que vas a l'excusat, tot i que estigui situat a casa d'una persona coneguda o fins i tot molt coneguda, i les motivacions de ser-hi tenen a veure amb temes d'aigües majors, de manera inevitable sempre succeeix un cert enyor de l'espai domèstic cuotididià, vaja, allò de que com a casa enlloc.

Però veure un petit marc que conté els gira-sols de Van Gogh suportat pel rotllo de paper de water com si una cosa fos una continuïtat-extensió de l'altra, resulta tant poètic i inspirador que de cop te n'oblides que no ets a casa, i tot flueix al ritme de la gravetat.

Serà que Van Gogh té un efecte laxant?
Serà la poesia?
Serà...?

Quina feinada que fem tots

2011-06-09T14:40:00.000+03:00

Doncs no us enganyeu!

He estat uns dies sense escriure, si... però no era degut pas a que estigués enfeinat i que per tant tingués altres coses millors a fer que invertir temps i energia mental escrivint el meu blog.... no! res d'això!!

L'únic que pretenia era confirmar la tesi que últimament em volta pel cap sobre la síntesi de totes les contradiccions exemplificada en el silenci. És a dir en l'absència de discurs.

L'essència de l'ànima humana és el moviment, la vibració conforma el seu caràcter. Per tant en topar-se en amb una forma de no-res, aquest no-res es nega a ell mateix generant creació. Paradoxalment és així.

Així doncs estic convençut que amb el meu no escriure intencional, he colaborat més activament que mai a realitzar un no-se-què que deu ser la mar de creatiu i innovador.

Ara sols resta esperar que la indústria en quedi convençuda i es posi de moda, aleshores en quedareu plenament convençuts. Crec que el següent pas a veure en un anunci de BMW és tractar el tema del no-res.

Entre el son i la vetlla

2011-06-01T23:26:00.000+03:00

Obre els ulls i el primer que percep és que la lluminositat d'aquest nou dia es presenta diferent, més difosa, amb menys ombres. El cel és d'un color platejat, i a mida que es va acostant al balcó, se n'adona de que ha nevat. Tot se li apareix cobert d'un blanc immaculat, pur, i completament homogeni. Tant per la llum que es reflexa per tot arreu i pel contrast dels colors damunt del blanc, tot s'apareix amb un contrast que desferma i suscita vida a qui ho contempla.

Tot és pau, tot és quietud, sols hi ha harmonia...

Es desperta i se n'adona que somiava. Segueix havent de domesticar la seva voluntat per a anar a treballar cada dia. Doncs a ell especialment se li fa present aquest pesar, doncs sap que ell és diferent, que està al marge de la societat, mai podrà fer com tothom, gaudir de les petites misèries tal com fan la majoria.

Té aquest secret que l'empresona, del qual només en somnis pot sentir-se'n alliberat.

Només quan dorm pot escapar de la realitat, de l'espai on la seva consciència l'esclavitza.

Pren una altra pastilla per a somiar despert

Anem per parts

2011-05-31T14:43:00.000+03:00

Posem que la violència és la manifestació del poder.

El poder és un instrument de comandament.

El comandament es deu a l'instint de domini (en essència), és a dir imposar la voluntat. Fer que els altres actuïn com jo decideixi.

Fins aquí no hi ha diferència de l'acció que pugui fer un policia armat de la que pugui fer un delinqüent, posem per cas un atracador.

Ara bé, si entenem el poder com a potencial per a actuar, aquest no seria propietat de cap individu. Un individu no té gairebé cap poder ell sol (per diners que tingui).

Si entenem autoritat com a reconeixement rebut per part d'altres individus, (els que conformen el poder)... La gestió del poder per part de l'autoritat es donaria sense presència de violència.

És més, podríem trobar una relació inversa entre violència i autoritat. A més violència, menys autoritat.

Un policia pot ser una autoritat.
Un anti-avalots amb la cara tapada, és a dir amb la seva identitat encoberta, mai podrà ser-ho.

En la violència per tant, no hi ha política.

Cal reconèixer que Felip Puig és tan genial que fa contradir a tots els intelectuals que pensen les definicions del diccionari!

No tant místic

2011-05-30T21:24:00.000+03:00

És hora de ser valents.
De perdre la por a somiar, a deixar-se endur per camins desconeguts.
És l'hora de confiar.

Ja ha arribat!
És "La revolució del sentit comú"!

El temps queda en suspès, s'atura, desapareix.
Es trenca el sentit de l'establert,
dels dictàmens imposats
La fraternitat, l'amor suspenen el temps

Deixar de perseguir objectius insensats
pensar per tots, amb tots

Aprendre del pesat passat!

La policia és un instrument pel bé de tots

2011-05-27T14:07:00.000+03:00

http://youtu.be/Geg_6Xoy04s
Ha de ser curiós d'entendre el punt de vista d'aquell que el sentit de la seva acció és merament instrumental i aliè de la seva pròpia voluntat.

De fet, no costa gaire d'entendre, és el que ens passa a la majoria quan anem a treballar...

Però no totes les feines consisteixen en infligir dolor físic a gent innocent, oi?

Potser caldria fer un homenatge als cossos de policia en general, doncs són gent que renuncia als seus ideals per a posar-los al servei de l'estat, qui més sinó un heroi estaria disposat a renunciar a la seva dignitat com a individu i esdevenir un mer instrument sense vacil·lar?

Bé això ho fan els herois i també els imbècils, crec

Ara no me'n recordo què he dit que eren els policies...

Silogisme del silenci

2011-05-26T11:22:00.001+03:00

La música es construeix sobre silenci.

Per a que quelcom sigui música cal que vulgui ser escoltat per algú.

Pensar és parlar i escoltar-se a un mateix.

El silenci és l'actitud d'escoltar, per tant el silenci no és un no-res. El silenci és tensió.

Com més silenci precedeixi quelcom, més serà sentit, per poca cosa que sigui aquest quelcom. Com més silenci més sentim.

La música és la gestió del silenci.

Què més pot ser silenci?

L'espai que hi ha entre pensament i pensament.

Som música.

Composició literària: Seré breu

2011-05-25T23:43:00.000+03:00

Aquesta que tu saps

2011-05-19T18:53:00.000+03:00

Aquesta noia que juga descalça a pilota damunt la gespa...
No sap que me l'estic mirant, observo els seus moviments i totes les expressions del seu rostre. Ella no se sent pas observada, i actua amb tota espontanietat, en això precisament resideix el seu encant.

Tot i que podria ser que ella fos conscient del seu encant, que precisament ignorés tot el que l'envolta perquè sap que així expressa la seva espontanietat, el millor regal que pot oferir!

És conscient que no hi ha cap regal millor que superi la bellesa... I sap que la bellesa és indòmita, espontània, és present en allò que flueix, no es pot empaquetar perquè és viva!

Per això en el seu narcisisme rau el millor que té per a oferir.

Ai que em cremo!

2011-05-17T22:41:00.000+03:00

Cremor d'un líquid ardent

Té gust a flor d'hivern
imatge a la retina
cremor d'un líquid ardent
potser un secret
llepant la fusta corcada
nina de l'albada
arraulit sota una parra nua

i com a referència: http://www.elforat.net/generadors/poemes/

Au!, Ja hem fet l'esdeveniment literari del dia!

Entrellum

2011-05-17T01:03:00.000+03:00

El taló inicia la presa de contacte amb el terra i tot seguit disminueix l'angulació de la resta de la planta del peu que ve seguida.

El cos s'erigeix i el pes resta en equilibri neutralitzant la càrrega cap a un cantó i cap a l'altre lluitant contra la gravetat.

S'obren els ulls a la llum que entra per la porta i que tot i ser feridora indica la direcció a seguir, fugint de la foscor on, tot i que s'hi troba una amable calidesa, s'han esgotat les vies per a satisfer l'inexplicable impuls de novetat que empenyen els instints.

L'instint té una intima relació amb el sentit de la desorientació, perquè fins que no s'ha efectuat un canvi no hi ha cap diferència per a poder eval·luar on hom es troba, d'on ve, i cap a on es va.

Al to!

2011-05-13T23:00:00.000+03:00

I un altre dia emprèn de nou el camí. Es lleva amb la fresca de bon matí, ben net i planxat, sense ni una arruga a la camisa i a més fent bona olor.

Es disposa a reprendre la labor de cada dia, seguir endavant, tot i que cada vegada li costa més, cada vegada se li fa més difícil. Sap que la paràlisi seguirà avançat inexorablement, no hi ha forma de poder aturar-ho.

Això per ell resulta un contrapunt amb el seu món interior, fa que li sigui molt més notable el fluir dels seus pensaments, les seves emocions, allò que en realitat el fa sentir viu. Sap però, com acabarà...

Últimament sempre li ve al cap la idea que ballar és materialitzar el que se sent, unir l'interior amb l'exterior.

Quan la paràlisi sigui total segurament li donaran el premi per ser el millor ballarí!

Menys és més

2011-05-11T19:23:00.000+03:00

Ha vist augmentar tant les diferents víes d'entreteniment, que se li fa carregós de poder seguir-les totes.

Ja no es tracta tant sols de l'estrés que li suposa seguir totes les noves modes i novetats de l'oci que van sorgint, les noves fonts de plaer, sinó de que ja no té prou temps ni prouta capacitat d'atenció per a tot plegat, ni una cosa més. Arribat a aquest punt té els receptors de plaer corulls. A partir d'ara deixarà de fer-ho tot, i de parlar ni relacionar-se amb ningú fins que li marxi la pesada sensació d'aborriment que l'ha dut a tenir tanta acumulació d'oci.

A partir d'ara el seu entreteniment haurà de ser l'aburriment!

En definitiva tot és igual que sempre, tant sols que a l'inrevés.

Ç

Polseres

2011-05-10T22:41:00.000+03:00

No és que li agradi la brutícia, però la pols que es diposita damunt dels objectes, en els llocs...

Li troba un cert aspecte místic, per ell és una prova més de que tot està connectat d'una manera o altra.

Tot vibra omnidireccionalment, qualsevol cosa existent en aquest món afecta a la totalitat, fins i tot més enllà de l'espai i el temps.

En la pols però es veu la necessitat, la causalitat. En la pols és on queden les petges del qui hi ha passat, del qui ha recolzat el braç a la barana que normalment resta solitària a la intempèrie. La pols que té al damunt n'és la prova.

Tot prové de pols i cap a la pols va. Però també es fa.

Sinó de què us creieu que es fan els embaraços de les dones que ho estan?

Ommmmmm...

2011-05-09T20:11:00.001+03:00

Respira.

Nota el vivificador pessigolleig de l'aire en passar des de les narius obrint-se camí fins al més profund dels teus pulmons d'acord amb el moviment del diafragma.

En prendre consciència de la respiració, aquesta passa a fer-se més reposadament i amb més plenitud, guanya el protagonisme de la nostra atenció, i esdevé un procés calmós i relaxant, pel cos i per la ment.

És la meva aportació d'avui tenint present que s'acosten eleccions, i tenint en compte tot el bombardeig de demagògia interessada que ens tocarà aguantar als ciutadans, tota ajuda és poca.

Tenim tota la resta de legislatura per a repensar la política, però ara és el que toca.

Art contemporani

2011-05-06T22:54:00.000+03:00

Sembla ser... que hi ha qui diu...

...que s'ha trobat un escrit de John Cage en el qual queda rebel·lat que tota el que vivim és en realitat una "performance".

O sigui que no pateixis, la vida és una obra d'art contemporani, d'aquest que no s'entén!

Alegoria

2011-05-05T17:52:00.001+03:00

Una xalupa, una petita embarcació perduda enmig de l'oceà infinit.

Es troba en mig de la immensitat a l'hora del vespre, en que la llum i l'ombra es confonen, al igual que cel i mar, esdevenen una mateixa cosa en la continuïtat d'aquell blau elèctric que ho omple tot, i que esdevé homogeni, per l'efecte que fa el fràgil equilibri de llum i foscor que s'esdevé en aquest moment.

L'embarcació es troba sola enmig del desert blau de la incerta inhòspita foscor marina.

Ningú sap què hi pot haver més enllà de les ombres. L'únic que és cert de debò és la tènue i càlida llum que desprèn el fanal fràgilment situat a la proa de la mateixa embarcació. És la única claredat que existeix, l'únic que permet distingir quelcom a curta distància ni que sigui.

La llum d'aquest fanal esdevé la mesura de tot. La resta és incertesa.

Probablement tot un oceà per a recórrer.

Els hipocondríacs beuen més

2011-05-04T19:51:00.000+03:00

Ja fa temps que em vaig fer un propòsit, d'aquells que es fan de cara a l'any nou, any nou vida nova, encetar una nova etapa, i tota la pesca implicada....

Aquesta vegada el propòsit consistia en tornar-me hipocondríac tant com pogués, ja que em va semblar que algú que sempre estigués preocupat d'estar malalt, encara que no ho estigui, sempre acaba prevenint la possible malaltia que pugui tenir, en tot cas.

I tothom sap que és molt millor prevenir que haver de curar!

Dit i fet, vaig començar a prendre vitamines i reconstituents de tots tipus, menes i colors... però ah! vet-ho aquí! que l'altre dia tenint una conversa amb un amic, d'aquestes de què tal i com et va tot, tot esperant que et digui que tot li va bé, que si ha de seguir parlant, en tot cas m'expliqui quelcom divertit, a poder ser... i no em va decepcionar, doncs va tenir l'habilitat de satisfer les dues coses.

Parlar de les seves desgràcies, i alhora resultar graciós. Doncs resulta que es va anar a fer una analítica a cal metge, i es veu que li va dir que estava baix d'una substància concreta que es troba en el fetge... i que aquest desgavell s'arreglaria bevent begudes alcohòliques!

Em queda el dubte de si és que simplement hi ha gent que camina per damunt la capa de la terra ignorant que compten amb un metabolisme privilegiat, o si he vist un símptoma més del gran complot mundial del que tantes decisions i moviments governamentals aparentment absurds sens dubte en formen part. En aquest cas és palès que no ens ho han dit tot sobre la salut.

És possible que les grans corporacions farmacèutiques vulguin que abandonem el consum d'alcohol per a que emmalaltim i així ens tinguem de medicar?

Aparició

2011-05-03T13:53:00.000+03:00

Sandàlies.

Aparegudes, d'aquella manera en que sols es poden aparèixer les coses quan prenen algun significat secundari més enllà del que és evident a simple vista. Sé que necessàriament s'han hagut d'aparèixer com una senyal divina, ja que no hi ha altra explicació possible per l'expressió que pren el rostre de la persona prostrada d'empeus davant d'elles, petrificada, amb els ulls oberts com taronges, gairebé desorbitats, i amb el rostre blanc com una paret blanca acabada de pintar de blanc i que es trobi en un lloc assolellat, aquell blanc que enlluerna, sols que en el rostre d'aquesta persona es mostra com un blanc pàl·lid.
Ara, tot i que tinc la certesa interior de que he estat testimoni d'una revelació divina viscuda per una persona anònima, he pensat que el millor era passar de llarg i no immuscuïr-me en els assumptes de la divinitat.

Perquè vaig aprendre de petit que era de mala educació (per lo impertinent que arriba a ser) parlar de termes absoluts, i perquè tinc la certesa que probablement hi hagi un nou messies entre nosaltres predicant una bona nova que aviat tots en tindrem notícia, encara que aquesta sigui simplement que ja ha arribat el temps de la caloreta.

P.D: Queda pendent una, encara que sigui breu, reflexió sobre el tema de les sandàlies amb mitjons.

Val!

Mesura d'excepció

2011-05-02T12:32:00.001+03:00

La força política d'aquest esport és ben sabuda en el nostre país, on els petanquistes són un col·lectiu respectat i molt tingut en compte en les decisions i passos a fer des d'un ajuntament o qualsevol organisme o entitat política.
La petanca, és un esport noble que treballa habilitats claus en el poder de la dialèctica d'una persona, com són l'autocontrol en la mesura de les pròpies forces, també el saber dirigir-les en una acció sotmesa a una estratègia confeccionada tenint en compte un estat de fets donat, tot calculant una predicció del comportament de tots aquests paràmetres al llarg de la partida.

És palès, que el perfil de jugador de petanca és d'un individu inquiet, cosa que es pot observar en el seu comportament quotidià; se sap per exemple, que molts jugadors asidus de petanca ocupen el seu temps diurn observant i criticant les obres públiques, així com els canvis que s'efectuen en la polis, (a petanca s'hi sol jugar a la tarda o al vespre, just abans d'enfosquir-se el dia, ja que és el moment de fer recopilació i debat dels fets viscuts).

El petanquista és essencialment un observador, algú amb un gran afany d'erigir un discurs crític en continua renovació del seu entorn, les característiques les quals el record de la història ens diu que són pròpies d'un revolucionari.

Tenint en compte tot el que cal per a ser un bon jugador de petanca, és evident que cal una forta capacitat d'anàlisi i d'abstracció, i si a més tenim en compte que el col·lectiu de jugadors esdevé un corpus polític, s'entén i queda justificat perquè des del poder s'observa en deteniment i es vol intentar tenir apaivagats els ànims d'aquest perillós col·lectiu.

Conclusió:

Cal prohibir la petanca! És de vital importància pel bé de tots.

En els temps que corren, i és que hi ha molta crisi per aquests mons de Déu, jo opino que cal un estat fort, només a aquest li serà possible conduir-nos a la llum que hi ha al final del túnel, si proliferen aquestes pràctiques de naturalesa insurgent, ara més que mai existeix la possibilitat que cal evitar, i és de precipitar-nos en un caos econòmic i anarquia política que representaria la misèria de tots. Ni un dia més permetent que rodin per terra les pesades boles petanquils, clar símbol dels estaments de poder elegits per la democràcia representativa, única font de justícia i legitimació d'un estat de dret.

Mori el petanquista, mori l'insurgent, visca la llibertat!

Amén

costumista amb xoriç de primera!

2011-04-29T19:03:00.001+03:00

Es lleva ben d'hora acompanyat de les primeres llums del dia que tot just despunten. Amb aquella llum que s'apareix des de l'horitzó, i que mostra tots els objectes amb una realitat especial, sense ombres, i amb els colors més vius. Amb aquesta claredat que cada dia l'acompanya durant la primera estona de començar a estar actiu, li ve a la consciència que li espera un dia llarg, ple d'activitats, de requeriments però també amb una certa incertesa. Però està preparat pel que sigui, perquè ja té a punt i tot just embolicat en paper de plata el seu entrepà de xoriç diari!

Amb ànim d'ofendre

2011-04-28T10:52:00.000+03:00

Ara mateix no se m'acut cap altra cosa que il·lustri millor la misèria humana, el fet que el que ens fa sentir vius, ens fa fraternitzar amb els altres, ens identifica i fa que allò que som i allò pel que ens movem i esmercem energia i il·lusió tingui sentit, a la vegada que ho mostra a qui en vulgui fer una mirada objectiva però immediata (no cal massa elaborada) que el material del que està fet tot això és vuit i arbitrari, que en el fons l'únic que hi ha és necessitat de lluitar contra l'aburriment sigui com sigui, d'oblidar-ho tot després d'una llarga jornada de treball, de no haver de topar-se amb angoixant solitud del jo, que tot això es fonamenta en enfrontar-se i diferenciar-se d'un altre, que és una qüestió de bàndols, de competició, de relació amic-enemic, de gestió de la violència que ens defineix i ens és essencial en definitiva.

Doncs bé no se m'acut res més que il·lustri millor tot això que l'esperit que mou tota la econòmica super estructura que viu de la falta de consciència, concretament la que es veu meravellosament exemplificada en el cas particular del futbol.

a punt

2011-04-27T22:04:00.000+03:00

És millor àcid, perquè dona aquell gustet que el fa festiu, estiuenc, refrescant... i a més pel seu pH compensa l'humor bàsic!

Nova idea hippie de santedat

2011-04-26T13:41:00.000+03:00

La setmana santa ja ha passat. Per una banda té la cosa aquesta que la gent fa vacances, detsconnecta de les seves rutines i això genera alegria i bon rotllo a tothom, (com si la vida de cada día fos quelcom horrible), tot i que la aura de religiositat que té la setmana santa, potser es conserva en el fet de que sigui festa, doncs això, la santedat del no haver de treballar!

Per d'altra banda seguim esperant l'adveniment! El dia que posarem els coneixements i els recursos de la ciència al servei de tots, que deixarem de veure la història com l'estela que anem deixant darrera d'una vida viscuda sense control i viurem la vida com un etern vermut que és l'experiència feliç de per si!

Aviam si algun polític deixa de pensar en collonades i fa encaixar allò polític amb el bermut i les vacances de setmana santa. Jo ja hi veig el fil, ja...

La moda sempre sorprèn!

2011-04-21T20:55:00.000+03:00

La tinya es posa de moda a París.

Sembla ser que els parisencs cansats de que la seva ciutat capital de França ja no tingui el reconeixement internacional que mereix, car la seva fama ha sigut desgastada per qüestions polítiques que han comportat revoltes i cremes de cotxes, que res a veure tenen amb qüestions fonamentals pel que fa a l'elevació de l'esperit com pot ser la moda i la molt rellevant heurística d'allò "fashion", sembla ser que està sorgint una determinació general cap a una proposta de caire radical i trencador. (Aquí es veuen trets de que l'esperit català del seny i la rauxa, del o tot o res prenen una dimensió d'universalitat).

Ara es promou la tinya com a estètica trencadora i de classe superior, doncs només algú que té molts quartos es pot permetre de tenir la tinya avui en dia, igualment té una justificació de bon gust estètic, doncs queda reflectit allò sublim de la natura en l'aleatorietat que prenen les cicatrius simptomàtiques restants, que fan aparèixer quelcom de transcendent a la persona que les llueix juntament amb unes ulleres de pasta de determinats models de determinat gruix, pes i color.

Caldrà estar-hi pendents de cara l'estiu, que és l'època de l'any que més tall s'ensenya!

Ja has vist les plantes?

2011-04-20T19:59:00.000+03:00

Res més estimulant que el no-res

Proposo que a les classes d'ètica l'activitat principal consisteixi en relacionar-se individualment amb un ésser viu més aviat inert... posem-hi una planta per exemple.
Realment es poden aprendre coses profundes a través de semblant activitat, si, si encara que no ho sembli. Ho veig clarissim.

Apendre per exemple que de vegades no qui més estima aconsegueix el bé del pròxim, una planta es mor per excés de rec! Cal saber racionar l'estima i respectar les necessitats de l'altre apart de les pròpies. Veure com una planta creix, independentment de la voluntat del seu propietari, pot arribar a ser una experiència transcendental que ens doni a entendre la petitesa de l'individu humà. Per d'altre banda veure com una planta creix és un bon exercici de paciència, aptitud molt necessària per a assolir qualsevol propòsit.

A més de que mirar una planta és quelcom econòmic, cosa buscada en els temps que corren. No m'estranyaria que el conseller d'ensenyament el dia menys pensat decidís canviar la dotació d'ordinadors nous per a les escoles en favor d'una remesa de ficus, veient el repertori d'avantatges que indefectiblement s'han d'imposar tard o d'hora!

Obsdervació num X

2011-04-19T18:43:00.000+03:00

És curiós comprovar com inevitablement es connecta la part interior d'hom; la imaginació, el pensament, el subconscient, la intuició... amb el racional, l'exterior, la realitat...

I de com les persones que ens envolten i ens coneixen sempre en son testimonis.

I de com els tòpics es poden convertir en poesia sols pel fet de no explicar-ne el significat!

La primavera la sang altera

2011-04-18T21:55:00.000+03:00

Ressegueix les línies dels seus records, i se n'adona que la seva vida ha fluït. Sí que ha estat líquida, ha sentit i vibrat amb tota la intensitat que li ha pogut brindar el moment, no ha pensat mai en el demà ni en la mort... Però ara mira enrere i veu que ha seguit una traçada, igual com l'aigua s'escola pels surcs i regerots...

La traçada del deure, de la raó. Però tothom sap que és estúpid treure les mans del volant, és el somni de tothom poder confiar en l'atzar. Perdre la por. Ser déu. Ser boig. Ser lliure!

Seguiré alimentant el desig, esperant que un dia sigui tant gran que ja em sigui igual tot, que mai més torni a tenir por de res!

Parlant en silenci

2011-04-15T21:18:00.000+03:00

Entra a la biblioteca, mostra símptomes d'inseguretat, però fa moviments ferms i decidits de mentres. Potser aquesta actitud és la que ha pres per defecte des de petita, des de sempre. És el que ha mamat a casa.
Veu que no se'n surt . L'ordinador s'engega però a la pantalla les coses responen de manera estranya, és una d'aquelles vegades que sembla que es pengi però no ho fa. Un simulacre de penjamenta computeril. Allò que passa. Alça el cap i veu que malgrat que està rodejada de gent, ningú li fa cas, com sempre, però amb l'agreujant que en una biblioteca està mal vist parlar, tothom ha de solucionar els seus problemes de manera incomunicativa. O bé dirigint, mirades, expressions, somriures, llençant petons. L'ordinador potser no t'acabarà funcionant avui, ja ho farà demà... però de mentres sembla que hauràs arreglat alguna altra cosa... Gràcies a la eròtica del silenci!

DGT-GTD

2011-04-14T17:51:00.000+03:00

Doncs que és impossible pensar abans de parlar, doncs pensar ja és parlar amb un mateix, i, val a dir que mentrestant es parla alhora es va pensant, a no ser que es parli sense pensar, però aleshores no es parla... ni es pensa! Vull dir que parlar és el mateix que pensar, d'alguna manera... no?

Sols espero que se'm concedeixi la beca per a realitzar els meus somnis, mentrestant em dedicaré a arxivar les coses realitzades segons el glamourós lema que m'he auto-imposat (Get the Things Done), si més no a tenir-les penjades al suro de la paret amb una xinxeta. De la mateixa manera que aquell que va periòdica-ment a missa, interpreta a la seva manera els escrits d'un llibre, els explica a qui li sembla de la manera que més li avé, i diu que espera la redempció.

Au!

Greus còmplices de la gravetat

2011-04-13T16:48:00.001+03:00

Es rumoreja que s'ha detectat un agent social perillós que causa aldarulls i canvis en el teixit social que tendeixen a desencadenar actes violents!

Sembla que tal agent opera sobretot en edificis públics i en horaris de poca concurrència. La seva manera d'operar es creu que té a veure amb polir i/o mullar els terres, pavimentats o enrajolats causant conseqüències aparatoses com ara caigudes i desequilibris que deixen a tothom enrojolat. Es parla amb cert convenciment que es tracta d'algun tipus d'operació manifesta del gremi del gres. Sembla que hi ha total impunitat ja que no hi ha denúncia existent per part de les autoritats pertinents i es tem de l'ingrés d'aquestes al gremi mateix augmentant així els seus ingressos.

Recomanacions cordials d'anar amb compte en com es camina. Ja ho deia el savi aquell que l'important no és arribar a lloc amb promptitud, sinó gaudir del camí. sense caure de morros, s'entén.

Improvitzar

2011-04-12T14:08:00.000+03:00

Sempre apareix un desconegut per la porta. Sempre se'ns mostra diferent, com si fos fet d'aigua, fet de riu. Vigila amb aquest que és perillós, penses, però tothom qui apareix ho és. Et sembla que n'hi ha que no, però és mentida, en realitat tots som desconeguts. Tu ets un desconegut per a tu mateix. Què penses fer? Seguir desconfiant, intentant lidar amb aquesta por que t'esgota, que et consumeix l'energia i que et resta forces per a fer les coses que realment creus que importen? Si és que en realitat la por no et deixa ni pensar amb claredat. I què passaria si deixessis de desconfiar? Si actuessis com si cada pas fos un salt al vuit, una vida temerària, kamikaze, és la única vida de debò, en la que no hi podria cabre arrepentiment ni mala consciència. Ni cel ni infern. Només autenticitat de la bona i prou.
Ara que segurament ningú en pugui ser mai capaç, els herois no existeixen a banda dels mites i la imaginació popular, la mateixa que funda les religions i les corrents de pensament. Sort que ens queda la salvació del tenir mala memòria. De poder viure gràcies a l'oblit que ens ampara. Així podem ilusionar-nos amb la llum de l'alba.
A part hi ha qui és daltònic i inevitablement ha de creuar el carrer temerariament.

L'utilitarista

2011-04-11T18:50:00.000+03:00

Amb la seva camisa de quadres blaus i moderns, conjuntada amb el color dels texans i un calçat elegant però informal, tal i com convencionalment correspon segons les peces de roba que es veuen a mida que un va abaixant la vista resseguint la perxa de dalt a baix. Ressalten detalls com la polsera d'aquestes de goma que han estat de moda a una mà, i un rellotge més aviat petit i discret sinó fos perquè és d'un color groc cridaner a l'altre canell.
Sabent-se que avui se sent ben conjuntat, ja que és primavera i tant la seva roba com el seu estat d'ànim conjunten amb el blau del cel i el groc del sol, agafa els ferrocatarrils fins a la plaça de Catalunya on aflora a la superfície per la sortida de la Rambla, i es posa a caminar a ritme de passeig. Sent dins seu un batec viu que li desperta ganes d'expressar-se, de relacionar-se amb gent, de sentir i d'intercambiar emocions, de rebre i de regalar somriures car gràcies a un misteriós i secret ritus de màgia negra d'aquests que tenen resultats basant-se completament en l'autosuggestió, però que si, que de debò funcionen, ha pogut per fi netejar la seva mala consciència, ha tornat a néixer perquè ha recordat que ell no és culpable de que el món sigui així. És més que el que ha de fer és començar de nou però actuant tant egoistament com li sigui possible a partir d'ara. Doncs creu fermament que en el compliment de l'egoisme general per part de tots i cadascun realitzat de manera freda, racional i calculadora, tindria lloc el bé i la felicitat de la majoria, doncs a poder triar, creu que ningú li interessa viure en un món on la gent és infeliç. Tot rau, doncs en cultivar-se adequadament en el sofisticat art de l'egoisme per tal de poder ésser un exemple per a tothom. Més endavant ja mirarà si resulta convenient o no d'escriure un decàleg, o si pot aprofitar algunes pàgines d'algun llibre recorrent com ara la biblia o l'alcorà...

l'home-mercat

2011-04-07T22:02:00.000+03:00

Penso que el gaudir dels petits moments, allò tant típic que es diu sempre davant les adversitats i tal, doncs resulta omplir-se de sentit cada cop més, i crec saber-ne el motiu; la necessitat d'autenticitat! (el desig d'aquesta).
Hom se sent realment a ell mateix en coses tals com en sentir l'escalfor del sol damunt la pell, en admirar la projecció de l'ombra d'una branca d'arbre, en admirar un paisatge bucòlic, en contemplar que en arribar la primavera germina la planta de menta que hom pugui tenir al balcó, gaudir que un dia més segueix funcionant la bombeta de la nevera... Són aquest tipus d'impressions la més simple unitat d'autenticitat, potser la més immediata i també la més difícil de que pugui ser trossejada, empaquetada i venuda al millor postor (de mentres jo vaig barrinant la manera de codificar i reproduir aquestes impressions per tal d'intuir un possible negoci, així que ho tingui ho faré saber...)

Ara bé, si som subjectes perquè estem fets d'impressions, és a dir ens afectem per coses externes a nosaltres, què seria comercialitzar amb impressions a la carta? Tendim a viure una vida a la carta? Potser si que el fet d'escollir està imprudentment sobrevalorat avui en dia!

Particularitats lingüístiques

2011-04-01T19:15:00.000+03:00

(teclat sense accents)

Encara que resulti increíble, hi ha països on tota la població comparteix tal sentiment d'identitat, que allo comú és tant i tant evident que fa sorgir la solidaritat de manera natural, fins i tot en allo que pot semblar aparentment tant superflu com és la manera de parlar o pronunciar. Doncs bé, a Venezuela resulta que si hom té un defecte de parla tal com no pronunciar correctament la lletra Z, tota la població es solidaritza adaptant-se en massa a tal fonetica. Aquí s'entreveu clarament un recurs fundat en un fort component ideologic anti-capitalista, ja que d'altra manera podria succeïr que l'economia de tot un país es veiés a la merce del dictamen d'una multinacional de logopedes. Igualment aixo demostra que la pronuncia d'una llengua és una cosa viva, entenent viva com sotmesa als dictamens de l'economia, tant sols que succeeix que aquesta relació directa no sempre es fa evident a simple vista.

Actualitzar l'armari

2011-03-24T21:24:00.000+02:00

Ja s'ensuma la caloreta entre boires i plugims, la fresca matinera de segur que no fa por, tot sabent que l'alegria ja s'ens fica ben endins, és la fresca matinera de quan arriba la calor.

Es podria mirar de seguir certes recomanacions, per a anar d'acord amb el clima que ens ve a sobre:

-Posar plantes al balcó; La moda primavera-estiu impera color, ja no es porten els grisos, apart de que si algun moment de l'any és possible aconseguir que visquin les plantes d'exterior és ara o mai.
- Vestir d'acord amb les plantes al balcó; Per a la gent amb un emboirat gust estètic pel que fa al vestir, facilita molt la labor, alhora garantitzant que s'aconseguirà anar ben conjuntat i a la moda, factor clau per tal d'obtenir una bona acceptació social d'entrada.
-Digues que fas règim, dieta que no menges; de ben segur que així algú se sent commiserat, a la majoria els importarà més aviat poc, però... ara que una mentida pietosa no fa mal a ningú, diuen!

Són grans aportacions que de ben segur aviat sortiran publicades en algun relativament exitós llibre d'autoajuda.

-Ah! i fes el favor d'adquirir l'ultim disc de Manel i escoltar-lo a tot drap amb les finestres obertes, si pot ser tot fent dissabte un dilluns al matí (qui pugui).

El naturista

2011-03-23T22:04:00.001+02:00

Aquell matí se sentia desbordant de vida.
Fins i tot sentia un pessigolleig just dessota l'epidermis al que atribuïa la intensitat del fluir del seu "chi", que li havia comentat un paio que es veu que es dedica a fer classes de tai-chi. Diu que es veu que és una cosa que flueix com l'aigua, imagina't com se sentia de viu que pensava que fins i tot es podia permetre de tenir goteres.

Aquesta energia anormal en ell, li feia venir al cap la idea que quelcom era especial en aquell dia, alguna cosa havia canviat, i com que no sabia a què atribuir la diferència, pensà que simplement tot tenia que veure amb aquesta sensació que de fet l'apartava de la realitat.
Es sentia implicat d'una manera especial amb tothom qui s'anava trobant pel camí, l'imvadia una meravellosa sensació de puresa i de netedat, de cop i volta li semblava que tot tenia sentit, com en els anuncis de compreses que solien fer per la tele.

I de sobte es sentí deprimit en veure l'immens tamany que la lluna tenia aquella nit radiant. Es sentí completament trasbalsat per la sensació de transcendència que percebia en el seu interior quan es comparava amb la grandiositat del cel, de la terra i de tota la creació. Es preguntà, si sent ell una nimietat, una petitesa tenia dret a decidir, a jutjar, a pretendre ser racional i a creure que la raó ho és tot, a tallar el curs natural de les coses, de la vida...

I per un moment pensà si aquell fluir que sentia sota l'epidermis era causat per un sentiment d'arrepentiment per l'assassinat que havia comès a la seva dona la nit anterior, i sobretot pel fet de no haver-la enterrat realitzant cap cerimònia de cap mena, perquè diuen que així, és com si quedés quelcom pendent en aquesta vida per part de la persona morta, i pot ser que quedi errant com un fantasma per tota la eternitat...

Però deixà de pensar-hi i es posà a cantar una cançó sentint-se lliure de tota culpa gràcies a l'efecte terapèutic que la música té!

smell like teen spirit

2011-03-22T19:42:00.000+02:00

L'olor de primavera...
l'olor d'infància
la fragància
el respir
el record

l'aire és la millor font d'inspiració!

anticlimax

2011-03-21T20:19:00.000+02:00

Foragitat de la sorollosa foscor es dirigeix cap a la silenciosa llum, perquè on tot és clar no cal dir res. Tot s'entén sense dificultat, és natural. Per això es pot permetre el luxe de reivindicar el recrear-se en l'absurd, la desproporció i l'imprevist. Quan en determinades circumstàncies li són causa del pitjor dels pànics, gràcies a la claror que impera aquí on es troba tot es torna en riure. Però no riu.

Tant infeliç és i tant dolor sent, que li hagi fet falta haver de riure? O a cas algú creu que l'humor és una cosa natural quan és evident que és un mètode de combatre el desplaer, la frustració o l'avorriment ni que sigui?

Potser és que en de fet té un humor tant i tant fi que tot i que en realitat a vistes dels ignorants del sud, amb la raó esmorteïda per la incidència massa directa dels rajos del sol no captem que l'altre no riu precisament perquè li fa gràcia.

Serà això o és que és un imbècil? No ens precipitem al jutjar, no fos cas que simplement passi que el sentit de l'humor no és una cosa universal.

En tot cas és un tema que el veig molt negre.

un home com cal

2011-03-18T12:06:00.001+02:00

En Manel de petit s'emmirallà fortament de les pel·lícules del far-west que feien a la TV3 i que era de ineludible rigor de visionar principalment els diumenges a la tarda, també es feien imperatiu al l'estiu després de la sobretaula. Curiosament era una cosa a la qual s'hi dirigia l'atenció després de dinar, a l'hora de la migdiada i en temps de calor, cosa que feia molt més fàcil de sentir una més gran identificació amb els personatges que apareixien en aquestes projeccions, ja que tant l'exterior de la casa amb el paisatge sec i erm, com la actitud i l'estat de consciència que es té a l'hora de la migdiada, perfectament comparable a la que es té quan s'està en un estat de trànsit induït per hipnosi, i és que és un moment del dia en que hom és especialment vulnerable.

D'aquí s'entén perfectament com es va fraguar aquella gran admiració que en Manel sentia per les accions i actituds d'aquells personatges visionats, en especial els caracteritzats per l'actor John Wayne ("Jon Vaine").
Així es feu pas cap a l'adolescència un nen que es nodrí d'exemples d'homes de moral ideal, de conviccions que no es poden tòrcer, en les quals el deure es sobreposa a tota debilitat, i el bé i la justícia esdevenen cosa de sentit comú. En Manel ara mateix li volta pel cap de trobar la manera d'aconseguir tenir un bon guionista de Hollywood a cadascun dels principals consells dels organismes internacionals que regeixen el món, que decideixen en quins afers cal mediar militarment i en quins no, que té al seu abast el mànec de l'aixeta que en obrir-se sols fa rajar sang, ja que estan per sobre del bé i del mal i tenen en possessió acaparada tota la legitimitat de tots els pobles i ciutadans del món.

Jon Vaine president!

Apologia del dur barba

2011-03-17T23:04:00.000+02:00

El fet de dur barba, és quelcom que últimament ha sigut element present en els meus pensaments taciturns que he tingut últimament (tot sovint en tinc, quan ni parlo ni interacciono socialment amb ningú, quan espero el metro o bé em transporto lenta i pausadament amb transport públic). Doncs, bé, me n'he adonat de que pot ser element generador d'una experiència social única.

-ressaltació de la importància de la mirada
-ocultació dels trets delatadors d'ironia o sarcasme (riure sardònic), de manera que tot allò dit oralment, pren més importància(expressió hieràtica).
-exaltació de la gesticulació

M'he fixat que molta gent du barba, i és que s'està posant de moda!

Crec poder afirmar que falten pocs dies, potser hores, perquè esdevingui una cosa d'ús indiferenciat pel que fa el gènere, i és que allò pràctic s'imposa!

Deixem de ser superficials, anem al gra, explorem la nostra essència i comuniquem-nos de debò!

Sentir?

2011-03-16T21:23:00.000+02:00

Sols ens satisfà el entendre. Quan hom es troba en una situació en la que no pot aplicar la raó, quan cap causalitat es mostra aparent és comú que sorgeixi una sensació d'angoixa a causa de la desorientació que es pateix. Quan aquesta sensació s'intensifica és comparable a una mena de dolor agut, i em refereixo a dolor pel desagradable que pot ser dita sensació, i perquè al igual que el dolor dificulta que siguem capaços de viure amb normalitat. Per tal d'evitar això és altament recomanable no pensar, cosa que altrament porta conseqüències...

Dualitat

2011-03-15T14:13:00.000+02:00

Sembla mentida l'efecte que ens causen els pols oposats, com la nostàlgia que senten mutuament la pluja i la sorra del desert.

La impressió que efectua la divergència dels contraris guia i consterna els nostres sentits, i més és així com més gran i inabarcable és la font d'aquesta impressió.

Qui no ha experimentat allò sublim mirant la immensitat del mar perdent la mirada en l'horitzó, o sentir la infinita petitesa en contemplar el cel estrellat?

També es tracta de tenir sensibilitat per l'estètica, jo no sé si és quelcom que simplement es té del néixer o es pot adquirir... A cas no és transcendent trobar un lavabo just quan es fa efectiva una fiblada aguda que materialitza la crida imperant de llibertat per part de la fibra ingerida i no metabolitzada en una calçotada posem per cas?

A cas no és estètic això?

Egocentrisme i naturalesa artificial, l'orígen de la deshumanització

2011-03-14T23:39:00.001+02:00

El temps ens afecta molt a l'estat d'ànim, almenys jo ho he comprovat amb mi mateix repetides vegades. També puc dir que ho he notat aparentment en d'altres persones, i dic aparentment perquè no tinc pas manera de garantir completament que en realitat no es tracti d'actors que fingeixen determinats comportaments per tal de que jo em senti normal i integrat en una societat participant i interaccionant a través d'una sèrie de conviccions. Qui no s'ha plantejat en algun moment si no podria ser el protagonista de quelcom semblant al Show de Truman, oi?

A part estranyament penso que és una cosa ben normal tenir plantes d'interior.

Au!

Ganes de posar llet al cafè

2011-03-11T14:46:00.000+02:00

Dona la sensació que el mon sols avança a base d'inhibir, reprimir les passions més baixes. Refrenar els instints. La subversió aleshores consistiria en reivindicar el contrari. Encreure que la passió és una opció vàlida. No és pas cap descobriment això. Apareix la nostàlgia per la inmersió dins el si de la Natura, poder sentir-se sense coacció de cap tipus, sense fre, amb llibertat de realitzar qualsevol pulsió o instint que pugui apareixer espontaniament, també lamanifestacció artística, la licitació de la orgía. Una sortida.

De mentres no arriba la fi de la història, només queda viure en la dualitat. La font de tota frustració i sofriment. L'arrel de la injustícia. Això és tal vegada el que realment caracteritza l'ésser humà.

Ah! I també hi ha aquells moments en que hom es queda embadalit inmergit en una boira de no-res amb un fil de baba penjant dels llavis, acompanyada d'una expressió insípida de rostre. I que fa que ens resignem a ser el que som.

(Observació: La metàfora tant serveix per a dir-ho tot com per a refugiar-se de la buidor.)

"Cool" és tot!

2011-03-10T22:52:00.000+02:00

Però malgrat tot, encara que diguin que sentir és el que ens fa ser humans, també ho és el ser imprevisibles, estar oberts al canvi... l'únic que realment és inevitable és sentir la fredor que s'apropia de la urbs en forma de burocràcia, de sistematització, d'individualisme i de multes de trànsit!

Però no us enganyeu, això és bo i ens agrada, perquè he descobert que "cool" en realitat vol dir "fred" si ets anglòfon!

Però si s'hi pensa una estona, s'acaba veient que "cool" ho és tot.

(si ho deixo així, sense més explicacions no sé si sona poètic o resulta una tifa d'escrit...)

és ben fàcil muntar un ball de màscares

2011-03-09T00:50:00.000+02:00

El conjunt de la societat encobreix la nostra identitat. No cal atrevir-se ni comprometre's individualment si és que ja hi ha una gran massa que s'ocupa de dissenyar el que som. Igual com no funciona igual la física al nivell subatòmic que al nivell macroscòpic... les persones no se'ns pot entendre de la mateixa manera a nivell individual que a nivell social.

Cal equiparar una disfressa a la voluntat de trobar un embolcall protector, és el desig d'impunitat el que connecta la política? Potser és allò que regula la organització de la societat... És possible el compromís?

Ja ho tinc! És facilissim... Conduir la política a través de l'humor negre, a mode islandès!

I com diu aquell pi... a bon estenedor poques pinces calen!

toquem de peus a terra #2#

2011-03-08T12:27:00.000+02:00

-Ai amor meu penso que no podria viure sense tu...
-Tant m'estimes?
-Si dona si... però és que m'he fixat també en el teu carnet de donant d'òrgans!

(hi ha a qui li agrada l'humor negre...)

El cicle de la química

2011-03-07T12:58:00.000+02:00

Barcelona serà molt seductora i tot el que vulguis... però això no treu que quan plou la pluja és una mena d'àcid ultra corrosiu que ho desfà tot; la alegria la il·lusió, apaibaga el cervell i esmorteeix els sentits. Cau una mena d'àcid sulfúric que és paradoxal. Jo crec que l'àcid de la pluja de capital que s'escola per les clavegueres, un cop ha esdevingut aigua residual, passa per un procés de recuperació, és reciclat i se n'obté l'àcid sulfúric que diluït amb aigua potable se n'obté el lleixiu que finalment potabilitza l'aigua que acabem bevent els ciutadans comuns. Es dóna la paradoxa aleshores que el mateix contaminant ens permet de descontaminar... per tant potser cal creure que no tot el que és sostenible és desitjable!

suggerència inspiradora per a un arquitecte (ve de l'anterior post)

2011-03-04T03:51:00.000+02:00

una opció tal vegada sostenible i encara no perduda.

Pretén inspirar a arquitectes i urbanistes. També a filòsofs, artistes i polítics...

hermafroditisme cultural!!!

Fornicació estètica

2011-03-03T15:25:00.001+02:00

Suggerent imatge...

Barcelona ha estat sempre una ciutat eminentment femenina, sinuosa, canviant productora de novetat en el seu sí, metàfora de la Naturalesa representat d'alguna manera en el Modernisme de Gaudí. Doncs aquesta imatge exemplifica la tecnocràcia agressiva, tallant, arbitraria, sorgida de l'aplicació dels criteris econòmics (concretament capitalistes) i científic-performatius que ens deshumanitzen i se'ns follen de viu en viu. El present fornica el passat. Anem cap a una inhumana fi de la història tal vegada...

Al menys si tinguéssim la sort de morir en mig d'un orgasme!

Cercle viciós

2011-03-02T19:21:00.000+02:00

Deu poder dir-se'n improvitzar escriure la primera cosa que et passa pel cap, sense guió ni referent i després simplement pitjar "enter" i publicar-ho en un blog, oi?

imans, decreixement i dieta mediterrània

2011-03-01T22:19:00.000+02:00

Les propietats ferromagnètiques de certs materials permeten realitzar grans avanços en el desenvolupament científic i tecnològic, tant per a la construcció de transductors, motors, transbordadors especials, penjar notes a la nevera... El cas és que els imans han precipitat els canvis esdevinguts a la vida d'hom vinguts per la socialització dels avenços tecnològics, la aplicació de la lletra I sumada a la lletra D a les empreses tant públiques com privades, l'exèrcit l'armament militar... vaja que són la veritable panacea! I ara es pensen que podran frenar tot això posant làmines imantades a les senyals de velocitat? Tot i que és una càndida iniciativa, jo la secundo totalment, ja que s'entreveu clarament que la veritable intenció és avançar cap al decreixement sostenible, l'única via que a hores d'ara ens pot portar a un veritable desenvolupament humà (que crec jo que cal relacionar amb la dieta mediterrània i el trobar la manera d'integrar-hi el sushi de manera harmoniosa, però això ja són figues d'un altre paner, tal vegada...), i estalviar-nos un munt de mal de caps! (pel que diuen els entesos)

potser també va d'autoajuda#2#

2011-02-28T18:27:00.000+02:00

Escoltar què sents, escoltar-te a tu mateix, les coses que no deixes de dir-te i a les que mai pares atenció. Potser és la única manera d'aconseguir silenciar la teva consciència, és donar-li un public davant de qui expressar-se... potser quan aconsegueixi dir el que vol, aleshores callarà.

...i podràs posar-te una altra vegada a fer el que s'espera de tu que facis d'una vegada per fi sense més excuses ni interrupcions.

Estúpida reflexió subversiva en veu alta

2011-02-24T13:05:00.001+02:00

Si, si... No som lliures dit en tots els sentits, t'ho miris com t'ho miris, n'estic convençut!
Val d'acord...

Si ens hi parem a pensar un moment, podem veure per exemple l'arbitrarietat del llenguatge, com només pensem i opinem sobre el que tenim etiquetat en paraules, com només ens expressem a partir de formes que hem vist i conegut anteriorment (us heu adonat del que costa simplement actuar espontàniament?), només per a dir un exemple d'un sentit pel qual s'entreveu la nostra limitació. Però si la llibertat que tenim està limitada a la cultura... se suposa que almenys hauríem d'explotar-la fins a on ens sigui possible, pensar críticament, voler de debò, expresar-se de debò ara i aquí, ser autèntics i tensar la corda fins a on dongui, així la vida cobraria sentit, potser podríem netejar la nostra consciència davant de la injustícia present al món i de la qual cada día en som espectadors passius... com és que no ho fem? Potser és que simplement no s'ha posat de moda...

Sugereixo per tant fer avançar la moda comprant productes a alguna de les següents firmes:

http://www.zara.com/webapp/wcs/stores/servlet/home/es/ca/zara-S2011
http://www.pullbear.com/#/my20s/
http://www.bershka.com/
http://www.e-stradivarius.com/
http://www.oysho.com/es/
http://www.massimodutti.com/
http://shop.mango.com/home.faces?state=she_001_ES

Igualment proposo ser partidari del total liberalisme econòmic en el sentit més cru del terme, cal afavorir les multinacionals tant com sigui possible! Al final com que tot torna, potser arribarà el punt que potser es tornarà a posar de moda gràcies a algun anunci de moda el Maig del 68... o la Revolució Francesa!!!

Clar que també passa que quan quelcom es posa de moda, es torna automàticament superflu i pueril... Ah doncs potser no hi ha res a fer, perdó...

Continuem com anem, siun cas ja es veurà...

(estem fins avui...)

filosofia d'estar per casa... rollo autoajuda i tal!

2011-02-22T22:14:00.000+02:00

Crec que quan més creatiu s'és, és quan menys es pretén ser-ho!
Com més pensem i més volem entendre, més tornem a caure en la eterna repetició de tot!

Fluir... ser un mateix, sense hipocresia... si et coneixes a tu mateix podràs erigir una vida saludable posant en harmonia cos i ment en un context social... que et permetrà anar a treballar sense que t'haguem de sentir queixar-te tot el sant dia com fas sempre! Per això serveixen els llibres d'autoajuda, oi? Mentres s'arregla el món, ens anem autoajudant i així la vida anar passant...

Aix!

oratoria en la intimitat

2011-02-21T11:20:00.000+02:00

En l'acte comunicatiu, concretament en el procés d'emissió d'un missatge amb un sentit, això és, el procés d'elaboració d'un significant...

I és que cal fixar-se en com es diuen les coses abans de dir-les!

Jo no és pas que tingui prejudicis... (com si fos possible ser lliure de prejudicis!) però al llarg de la vida he observat que hi ha gent que per la manera com diu les coses , ja sigui pel to de veu, per l'idioma, per l'accent del seu parlar... doncs cauen en gràcia! fins i tot pot arribar a donar la sensació que canvia el significat d'allò que es diu, ja que s'aconsegueix l'efecte de seduir de tal manera l'interlocutor, que aquest passivament i sense poder evitar-ho, altera el significat del missatge com si l'untés amb vaselina per a que penetri a la seva consciència causant el mínim de fricció i d'estralls possibles al seu sentit crític, encara que el missatge estigui nodrit i estructurat a base d'autèntiques anodines collonades!

És un fenomen que he anat observant repetides vegades, la constatació de que sovint és bastant indiferent el que es digui, sinó la forma que pren, el com es diu...

Certament hi ha moments en que comunican-te amb algú t'és igual el que et digui mentres se't comuniqui de la manera que tu vols...

de què pot sentir un romàntic en un moment donat...

2011-02-18T12:24:00.000+02:00

Fer un salt amb desmesura, amb tota la força, tota la voluntat, sense necessitat de captenir-se, fer-ho obrant amb absoluta i incommensurable vehemència, sense haver de tenir por, sense haver de deturar-se ni tant sols davant la més mínima escletxa de dubte. A cas no és quelcom digne de la més gran puresa d'esperit? Que la obra coincideixi amb la voluntat, que el que es vol coincideixi amb la essència. No és això estar en plena comunió amb la Naturalesa, la superació de la eterna i punyent escissió trobada entre la unitat i la totalitat, la cor-feridora obsessió dels més romàntics pels quals el que s'és pot ser igualat als sentiments que ens commouen.
En definitiva, poder-ho tot, poder volar!

I mai de la vida, mai dels mais haver de trobar-se més sense paper de water en un lavabo públic

Escrit relacionat amb la desmotivació

2011-02-17T18:21:00.000+02:00

Alçant la vela major per a navegar amb el màxim ímpetu en les homogènies aigües del tedi, sorgeixen un munt d'imatges que es fan gairebé reals a la ment quan en d'altres moments sol fer-se necessari estar en un estat semblant al son. És curiós l'autenticitat amb que es poden arribar a viure aquestes experiències insertades entre son i vigilia, on segurament si ens posem freudians és on podriem trobar el pany que obre la porta a l'inconscient. Fóra molt interessant la cosa, si no fós perquè això no és mai volgut, a ningú li agrada aborrir-se, no em consta que de l'aborriment se n'hagi fet una tortura (no és això el motiu pel qual la gent no vol anar a la presó?) però no m'extranyaria pas...
I després de l'aborriment, si és que no en surto per causa d'una motivació excitant i inminent, si és que l'impàs que em retorna a la vida es manifesta de manera progresiva (i aborrida també) m'entra una sensació com d'aburriment...

Comentari que té que veure amb passejar#2#

2011-02-16T13:05:00.000+02:00

Passejar és una activitat que sol ser considerada en un sentit passiu. M'explicaré, el fet de que no impliqui un rendiment en un sentit material ni tingui una relació directa amb aquest, fa que passi a ser vist com quelcom inútil. Es tendeix a buscar utilitat a les coses, en el passejar mateix sempre s'hi cerca un resultat, ja sigui ajudar a fer la digestió després d'un àpat copiós en el que s'ha copiat molt, o bé per qüestions de salut perque es veu que és tant i tant bo pel colesterol i especialment per la circulació (aquí és on es veu la implicació directa entre la sanitat i Dirección General de Tráfico).
Poques vegades, tot i que amb els moments de creixent atur és quelcom que es dona cada cop més, es cerca en el passejar simplement passejar. Així passa a prendre un nou sentit, passa a ser una cosa que se sustenta a si mateixa, ja no es passeja per a obtindre res a canvi, simplement es passeja per passejar, com a activitat bona per si mateixa. En aquest punt és on cada vegada més i més ciutadans gaudeixen de moments d'inspiració, la creativitat troba lloc per a aflorar, i la bellesa troba esperits per a poder ser gaudida. Certament passejar pel carrer pot ser quelcom terapèutic pel moment cojuntural que vivim, una activitat que permeti trobar un alè d'aire en el postmodernisme que ens ofega...

Però també hi ha estadístiques que semblen indicar que cada vegada hi ha més gent que pot haver trepitjat merda!

novella introducció a l'estètica

2011-02-09T19:03:00.003+02:00

La inaferrable transparencia que habita inconscientment en la expressió de tot rostre. Des que l'ésser és ésser, des que l'home és home... abans dels refinaments estètics, abans de perdre el nord i deixar-se endur per la incertesa tenint com a brúixola l'equilibri entre instint de conservació i la necessitat de canvi, de moviment, de lluita contra l'aborriment, abans del modernisme, del barroc, de la il·lustració i de tot moviment... Abans de la essència del temperament...

Us heu parat a pensar el molt que s'assemblen els gratacels de Nova York amb la forma fàl·lica del codi d'Hamurabi?

Serà que tenen en comú molt més del que ens pensem?
Serà que el que canvia és la forma i no el contingut?
L'home sempre ha sigut i serà...

(... Estem ben apanyats!)

toquem de peus a terra

2011-02-08T22:16:00.004+02:00

-Ai amor meu! Estic convençuda que estem fets per a estar junts...
-Ho sento, però ho hem de deixar córrer... No em penso trair a mi mateix sortint amb algú partidari del creacionisme!

Sobre els mesos de l'any...

2011-01-11T21:36:00.002+02:00

Sense molestar-me a fer un estudi etimològic, dic jo que cada mes no deu dir-se com es diu per casualitat, no?
Tot té un significat!

Ara que a partir d'aquí puc constatar que el que es generi aquest mes de Gener portarà febre el pròxim Febrer...

conte curt tal com surt, senzill i costumista

2010-02-24T21:59:00.004+02:00

Això era un senyor que passejava. De fet era un passejador professional, o al menys ell es tenia com a tal. Havia passejat durant llargues hores al llarg de la seva vida fins al punt que estava convençut d'haver arribat a ésser un expert en aquest art. Aquest home, creia que el fet d'haver-se cultivat tant i d'haver aprofundit tant en el saber de tot el relatiu a l'activitat que més el reconfortava, el passejar contemplar el món, copsar els detalls de la vida que discorre al voltant i que tant sols una mirada serena, calmada i ociosa pot captar.
Aquest home que tant va practicat una activitat que el portava a fer introspecció d'ell mateix, va descobrir que totes les coses porten conseqüències en el sentit invers al de l'acció inicial. Aquesta introspecció l'ha portat a sentir-se diferent a la resta de gent que l'envolta i que mai du a terme una activitat ociosa semblant. Aquest fet el va portar a tenir reflexions profundes de caire existencial, volia comprendre el món i la humanitat, volia copsar els misteris de l'home i el perquè de tota la injustícia i crueltat que cada dia pateixen persones innocents per tots els racons del planeta... i un dia passejant, passejant, li va caure un objecte dur i contundent al cap en forma de teula, color de teula, i olor de teula i es va morir.

Fi

Una entrevista

2009-11-04T12:55:00.004+02:00

Santiago López Petit es un filòsof, dona classes a la UB i ha escrit diversos llibres en els que analitza la realitat social en la que ens trobem.
Penso que és interessant veure les conclusions a les que arriba.

http://espai-en-blanc.blogspot.com/2009/10/entrevista-con-santiago-lopez-petit-en.html

ALMENYS SIGUEM CONSCIENTS DE QUE FAN DE NOSALTRES EL QUE ELLS VOLEN

2009-09-24T17:34:00.001+03:00

Aquest vídeo

2009-04-27T11:52:00.003+03:00

aspersorsblaumonoton és expressió, és nar fent, publicar qualsevol parida que hom pugui creure que per hom pot no ser-ho!

LES CÀRREGUES POLICIALS ALS UNIVERSITARIS

2009-04-04T13:57:00.003+03:00

M'esgarrifo de pensar que sota dels cascs i dirigint les porres hi ha persones... agents policials de l'estat al servei de la ciutadania... ja veus tu. Una vergonya.

Penso que malament devem anar quan els qui representa que han de ser "els bons",han d'anar amb la cara tapada i amagant la seva identitat quan reparteixen cops de porra. Suposo que només els hem de veure com a policia, i no com a persones, sinó és que n'hi ha per a desesperar-se.

Com fonamentar la pròpia opinió

2009-02-11T18:31:00.003+02:00

Potser no hi ha més que asumir el que tots intuim. La realitat és real. Tot i que potser no voldriem que fos així, el cert que és el que ens defineix i esclavitza a la vegada. L'etern dilema humà de tenir una vida i una identitat i no poder fer-hi res al respecte avui en dia es fa més present que mai. Vivim en una societat que ens aïlla i ens separa individualitzant-nos en tot aspecte, la raó ha anat destruïnt un a un tots els paradigmes on l'home alguna vegada ha pogut refugiar-se, la religió, els mites, la política, els idealismes...

Un cop ens trobem al descobert sense refugi ni amagatall ens toca assumir la cruesa de l'existència i actuar en conseqüència... Suposo que això és el que la gent fa, tot i que hi ha poca afició a contemplar les pròpies misèries, no sé pas perquè deu ser.

El panorama es veu espès...

2008-12-19T13:20:00.004+02:00

Val a dir que en un món global, cada unitat es veu afectada per l'acció de les altres. Entenguem que una unitat pot ser un individu, una empresa, un autònom o petit empresari, un artista o músic... un agricultor, un economista... Tots veuen sotmesa la seva capacitat o llibertat d'actuar a la relació que tenen amb els altres, ja que ningú és autosuficient en un sistema mercantil global, això de ser autosuficient era més aviat cosa de l'edat mitjana, però no és més que un somni en un present de tecnificació i superproducció creixents. El globalisme és creixent i per tant el nostre grau de lligament i interrelació és creixent i cada cop menys controlable. Fins i tot ja ni els polítics, ni els mandataris estatals poden pretendre d'agafar les regnes del creixement econòmic ni gestionar la riquesa d'un país, el poder polític cada cop és més simplement una eina de l'economia, etcètera, etcètera...
D'aquí s'en deriva que la nostra manera d'entendrens i de formar-nos una idea de nosaltres té que veure amb les relacions que tinguem amb els altres i no amb una concepció que el propi pensament individual que hom hagi pogut parir, ja que la gent que té tendència a fer això facilment pot anar a parar en una presó o bé un manicomi...

Doncs bé, diguéssim que el nom tècnic d'aquesta manera de veure el món i a sí mateix s'en podria dir 'materialisme dialèctic', i curiosament a partir d'aquí Karl Marx trobava els preceptes per a fonamentar la seva filosofia i fundar les seves teories econòmiques i sobre temàtica social o antropològica. Amb la recent crisi econòmica sempre es fa més recurrent invesigar alternatives a la crua realitat, cercar utopies, buscar un bri de llum i d'esperança on sigui quan el panorama es veu realment fosc i negre. Però a part d'això val a dir que és curiós veure com el manifest comunista data de 1948 i encara ara seguim ballant sobre la mateixa temàtica. Com carai ho hem de manegar per a poder viure en una societat justa? Em sembla que malament rai...

Apart val a dir que els escrits no se per quin motiu ultimament em queden bastant espessos...

EL DINER ÉS DEUDA!

2008-10-22T20:06:00.003+03:00

">Doncs m'he trobat una pàgina web que entre d'altres coses hi ha penjat un article que parla de l'origen i raó de ser del sistema monetari actual, i certament és una cosa que molt poca gent coneix i ni s'hi ha parat a pensar.
El vídeo és molt entenedor i clarificador, i ara que diuen que estem en crisi, i el nivell de descontent sobre el sistema està en auge, està molt bé trobar-se coses com aquesta que ens facin pensar una mica, ja que tots els indicis semblen apuntar que ens estem passant una mica de voltes...

l'ecologisme arribarà amb la fi de la història

2008-10-20T18:37:00.005+03:00

Primerament, avisar que una afirmació com la del títol d'aquest article és fonamenta tant sols en el fet de que ho dic jo, en un dia com avui i punt. A partir d'aquí fer més o menys cinc cèntims de què va l'assumpte.
Definitivament ens trobem espectadors i protagonistes d'un canvi d'era. El món en aquest darrer segle ha pres un rumb que ens porta a una situació mai vista. Ara és patent la necessitat d'una nova consciència, d'una nova cosmovisió, cal adaptar-se a una nova situació i estar-hi a l'altura. La globalització que es dona en tots els àmbits, cultural, econòmica, mediambiental, canvia la percepció de la realitat.
Aquesta nova situació fa que els problemes despresos d'una localitat d'un punt del planeta puguin afectar a una altra localitat d'un continent diferent.
L'augment de la implementació de la tecnologia, la tecnificació de les nostres vides fa que ja no en poguem respondre ni ser gestors individuals de la pròpia existència, la tecnificació en tots els àmbits comporta que per a qualsevol qüestió haguem de recórrer a tècnics, i ja ningú sap res del cert, no hi ha coneixement global, tant sols problemes globals que requereixen una organització global.
L'ecologisme és un exemple de presa de consciència planetària global, pensar com a ciutadà del món. No deixa però, de ser quelcom només present de manera simbòlica, perque l'ecologisme no es troba implantat ni en l'economia ni en la indústria. Encara no és el moment de canviar, els canvis no es donen per caprici sinó per necessitat, quan desapareixi la contingència de l'ecologisme aquest s'implementarà. Quan no hi hagi més remei que responsabilitzar-se del medi-ambient això succeirà, no abans. És per això que crec que al igual que Karl Marx creia que calia dur el capitalisme fins a l'extrem per a consumir-lo i assolir la fi de la història pot ser que hagi de succeir així en tot d'altres aspectes, no tant sols en la organització d'un conjunt de persones associats a un terreny rodejat de fronteres que se'n diu estat.
El major favor per tant que podem fer a l'ecologisme és accelerar aquest procés consumint, no reciclant i potenciant tant com puguem la destrucció del medi ambient a nivell planetari, ja que tant sols d'aquesta manera la obligatorietat d'una reacció al problema afectarà a governs i estaments a nivell planetari.

La salut

2008-09-29T16:28:00.002+03:00

Doncs arriba un punt que potser val la pena de voltar una mica al voltant de la qüestió sobre el què és la salut.
No dic que sigui el que vaig a fer jo amb aquest escrit, tant sols vull manifestar que val la pena de pensar-hi al respecte.
Sobretot perquè la salut ha sigut un bé preuat, un objecte de desig, vaja.
La qüestió és que normalment o al menys popularment la salut es considera un fi en si mateix, és a dir que la raó de ser de la salut és la salut mateixa, vaja com si estant sa, ja n'hi hagués prou.
D'acord, ja se sap que la vida no és tant senzilla i que tot i que cal molts ingredients per a anar tirant amb el cap ben alt, sembla ser que tenir salut hi juga un paper força important. Doncs bé, sí que això generalment sol ser així, però voldria puntuar que la salut no és un fi en sí mateix, sinó que és un mitjà, un mitjà per a què? Aquí és on hi hauria la discusió, caldria trobar quin és el sentit de la vida, si és la felicitat, si és quelcom relacionat amb la ètica i la dignitat, si el sentit de la vida és en la vida mateixa o fora d'ella, vaja a part de tot els dogmes religiosos existents al voltant d'aquest tema...
Doncs resulta que la cosa sembla ser que no és del tot clara... vull dir que fora difícil de poder fer una afirmació rotunda i universal, per exemple establir una relació entre salut i felicitat o criticar el paper de la salut per a viure una existència dotada de sentit. I a més a més si ens ho mirem des d'una òptica occidental i occidentalista, on prima l'individualisme i una moral que dicta que cadascú ha de tenir els seus propis ideals i aspiracions, on cadascú ha de fer-se la seva felicitat i on tot és possible (ja se sap que en realitat res d'això és així, però això ja és un altre tema) sembla impossible de dictaminar quin és el valor real de la salut.

Però jo intueixo que la cosa té que a veure amb fer per manera de llevar-se cada dia de bon humor, i a mi quan em fa mal algun lloc mantenir el bon humor s'em fa difícil.

Clarificat això, ja podem desviar la vista cap a un altre angle del paisatge de la vida.

De trasllat...

2008-09-22T19:37:00.003+03:00

Al llarg de la vida, és comú canviar, de fet, tot sovint canviem en molts sentits, de caràcter, de sentit de l'humor, canviem sovint d'opinió i variem el judici de valor que podem fer sobre les coses...
De tant en tant cal adequar-se a noves situacions i és que sempre surten imprevistos i cal atendre's-hi, per assaig-error adquirim coneixement del que ens resulta més pràctic, profitós o bé agradable i cap aquest cantó tendim a anar!
I és que d'el coneixement anomenat empíric aquest fet a base de patacada-tornar a alçar-se en son sabudes moltes grans veritats universals, i és d'aquí don se'n deriva el sentit comú!

Sobre el que fa sentir-se estúpid i el que no...

2008-02-29T00:57:00.002+02:00

En aquests temps que vivim, és molta la gent que manifesta viure una experiència buida, mancada de sentit, (justificada o injustificadament).
Però la manca de sentit ve donada pel qui la viu, no ho és pas per a tothom!. Vull dir que sempre hi ha algú que se n'aprofita, per bé o per mal, del sentit que hom hagi donat a la seva vida. Mentres unes ànimes es desfan, d'altres revifen a costa d'aquelles.
Igualment, uns treballen per a que d'altres facin ús del producte del seu treball (que és lo únic real en aquesta qüestió) a canvi d'uns diners (que no són res tangible, són tant sols una idea de proporció, de canvi, per tant res real ni tangible).
El treball té un sentit, i aquest no rau tant sols en la seva necessitat, sinó que té un sentit natural. EL treball va lligat a la vida, té sentit en la vida. El lema adequat que s'acabaria deduint seria treballar per a viure, o viure i treballar, en fi, el que cadascú li sembli, però en cap cas treballar per a diners. Els diners no són un fi.
Dit això, cal tenir en compte que el producte del treball està actualment deslocalitzat de la pròpia vida, és el concepte marxista d'alienació, la riquesa que hom genera treballant no va a parar sobre la persona que la genera, és el que seria el concepte marxià d'alienació, i això és el que fa que les feines siguin absurdes, i esdevinguin repetitives i tedioses.
Jo no sé si tot això és culpa del capitalisme tant sols, o bé ha de succeir necessàriament, per força, perquè no hi ha altre remei. L'únic que sé segur és que des de Marx que sospitosament no hi ha tornat a haver cap filòsof amb una barba tant exuberant. Serà per això que no es troben solucions als problemes de la vida?
Personalment, de manera preventiva seguiré treballant per a guanyar diners mentre la majoria faci el mateix, perquè la majoria no pot estar tant equivocada (tot i que recordant fets històrics podriem deduir el contrari), i em plantejo de la necessitat d'emprendre una nova corrent de pensament precedida d'una apologia del dur barba frondosa i llarga.

Qui té boca s'equivoca.

2008-02-19T01:01:00.003+02:00

Efectivament qui té boca, xerra, i conseqüentment comet equívoc.
Però l'altre dia se m'ocorregué que la poesia, com l'art, és la recreació de l'home en la seva condició;
L'home és llenguatge.
El llenguatge és representació del món basada en algun tipus de relació de similitud.
Per a mi, cal tant sols afegir-hi un sentit ociós, lúdic per a dir-ne poesia.
D'aquí dic que l'aspecte lúdic i ociós és el que eleva la vida de l'home a un nivell superior, li dona un sentit afegit al seu propi amb el qual compta a priori.
L'oci, amb tot el que requereix, tot el que suposa i tot el que comporta.
Suposo que segurament sigui sà recrear-se en l'absurd, riure's de tot i així dotar a tot de sentit al mateix temps, i en això exercir la vida humana tal i com aquesta és.
Representar-se a un mateix.

I després encara hi ha qui diu que treballar dignifica l'home.
(potser aquest té raó i sóc jo que encara no ho he vist prou clar, d'altra banda així ens va...)

De l'absurd anavem dient...

2008-02-13T18:47:00.002+02:00

Doncs sobre l'absurd hi ha molta gent que hi ha pensat.
Apart, hi ha gent en general que ha pensat, i ha conclòs que el seu pensament (i el pensament en general) acaben en l'absurd.
Veieu aquest link cap a la wikipèdia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Filosofia_de_l'absurd

Menys mal, però, que no sempre pensem abans d'actuar!

Ni quan pensem pensem...

2008-02-03T17:08:00.000+02:00

No sempre quan creiem fermament en alguna cosa, significa que aquesta sigui certa, vàlida ni molt menys lícita. Les persones ens sentim segures de nosaltres mateixes, en el sentit que creiem en la validesa de les nostres percepcions, prenem com a cert el que pensem i sentim, creiem que el que ens dicta el nostre coneixement és vàlid i que tota acció amb pretensió de racionalitat que vulguem realitzar, doncs ha de tenir com a raó de ser, és a dir com a punt de partida la nostre pròpia consciència.
Doncs no! jo dic que de cap manera podem anar bé així!
És ben sabut, en les alçades que ens trobem de desenvolupament del saber científic, que l'ésser humà és víctima d'ilusions de tots tipus, no tant sols les il.lusions perceptives que segurament tothom ha comprovat en algun moment, il.lusions òptiques, tàctils, perceptives, que afecten a les percepcions en definitiva. Doncs bé, també se sap que n'hi han de cognitives, és a dir que afecten el coneixement, tampoc del nostre coneixement ens en podem fiar, no pensem de manera completament racional perquè és que no podem. Per tant assumim que mai no hem de pretendre tenir la veritat basant-nos en una creença. Admetem d'una vegada que el relativisme ha de ser l'actitud imperant en el nostre comportament, una actitud preventiva, ja que ens hem de guardar de nosaltres mateixos. Cal defugir tota actitud tossuda i vel.ligerant, en lloc d'això cal promoure el moure el sostre i recrear-se en l'absurd. Només en l'absurd podem trobar un sentit a la nostra quotidianitat. Però potser també el que cal de vegades és responsabilitzar-se i afrontar la pròpia vida amb treball i disciplina en lloc de dedicar-se a perdre el temps per internet i molt menys escriure un estúpid bloc que l'únic que si no és totalment improductiu l'únic que pot arribar a fer és realimentar les ganes ja immanents d'anar-se'n per les branques.
Potser lo correcte és tant sols mirar de no pensar-hi, ja que és lo que certament em sembla que la gent fa. Total, passa re i na fent, i qui fa com tothom al menys no va sol.

Goita lo que dona per dir a algú...

2008-01-15T18:40:00.000+02:00

Avui simplement em permeto de no escriure ni opinar res de collita pròpia, simplement incloc al meu blog un article d'Arturo Pérez Reverte publicat al País Semanal, i que he trobat navegant entre blog i blog. La veritat és que deixa molt verds als polítics, i això no sé perquè, a la majoria de persones ciutadanes d'aquest país en els temps que corren els sol regalar les orelles:

PERMITIDME TUTEAROS, IMBÉCILES, por Arturo Pérez Reverte

Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros. Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros –aquí matizaré ministros y ministras– de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera.

No quiero que acabe el mes sin mentaros –el tuteo es deliberado– a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía. De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia, la Literatura, la Geografía, el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas. Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada.

Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana –que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural–, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña.

Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al «retraso histórico».O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que «el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien» y que éste no ha fracasado porque «es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad», entre ellos el de que «los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms». Con dos cojones.

Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente –recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española–. Deslumbrante, lo juro, eso de que «lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres», aunque tampoco estuvo mal lo de «hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos». Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p'alante.Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luis Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo.

Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio.Cuánto más peligro tiene un imbécil que un malvado.

Arturo Pérez-Reverte

Els arbres no deixen veure el bosc

2008-01-10T11:14:00.000+02:00

Doncs sí companys, tot són cicles. És un fet el caràcter cíclic de la naturalesa humana. En tot; sí , sí, tal com us ho dic, en tot!Però és que de fet, fins i tot el món i la naturalesa mateixa tenen caràcter cíclic. Si és que ja s'intueix de seguida home, la nit i el dia, les estacions de l'any, la climatologia que hi va associada, després de la pluja arriba el bon temps; si la naturalesa és cíclica, com hom pot pretendre que tota la vida que s'en desprèn no ho sigui també? Si fins i tot el nostre comportament ho és, la economia, per exemple, és reflex de les nostres inquietuds i de les nostres pors, qüestió de psicologia de masses, una mica com tot, i ara en aquesta època de globalització que vivim, que tot passa a tenir ressò internacional, encara pitjor. Els problemes d'un país es veu que afecten a la gent de països situats a l'altre extrem de món, si és que sembla mentida. Les fronteres entre països perden cada cop més el seu sentit original, les persones ja no tenen perquè tenir una sola nacionalitat ni sentir-se identificats amb una sola cultura. Tot passa a ser tant complex que un individu sol, inevitablement no tindrà més remei que seguir la gran riuada de gent que l'envolta i fer el que toqui per a no ser marginat ni exclòs de la societat, cosa que equival a passar-les putes. Ara bé com que les persones no som completament racionals, tenim la facultat de poder entendre que és la racionalitat i fins i tot idear aparells que funcionin de manera racional, però nosaltres mateixos en el nostre comportament i manera de relacionar-nos seguim sent molt i molt animalons, de manera que sempre tot en nosaltres serà cíclic, tal i com és la nostra naturalesa de la qual mai ens desprendrem, de manera que ensopegarem eternament amb la mateixa pedra en completar cada cicle d'ensopegar amb determinada pedra.
Per tant, sabent tot això, no cal posar-se pas nerviós amb l'assumpte del terrorisme internacional, ni els efectes de la contaminació a escala global, ni economia mundial que genera desigualtats entre el primer i el tercer món. Tot s'arreglarà per sí sol. O sinó quin és el paper d'un individu incapaç de tenir la seva pròpia opinió ni molt menys crear-ne de nova? Si potser tots aquests conflictes mundials potser ni hi són, potser són coses que es diuen per la tele. En tot cas quan la tele dicti que toca fer-hi quelcom al respecte ja ho farem, ara segurament encara no deu tocar, segons dicta el plà diví en el qual tots en formem part i que ens desvincula de tota responsabilitat, ens treu les pors i ens deixa dormir tranquils a les nits.

dissertació sobre coses

2007-12-10T21:48:00.000+02:00

Tant aquell qui pensa o dubta sobre els propis sentiments, tant com aquell qui contempla el món on viu intentant entendre tal com és. És com qui busca i no troba, aquell que cerca pel gust de cercar, que buscar dona sentit a la pròpia existència. Com que la existència es basa en insistència doncs cadascú insisteix en allò que li interessa. La vida es fa de troballes atzaroses, el resultat de les quals sorgeix canviant la base i la inèrcia que ja ens venia conformant, la vida que ens trobem, vaja! Per tant només puc guardar un gran respecte al Peret per la música que feia abans de fer rumba. Aquí queda dit! I és que hi ha coses que distreuen, que fan més lleugera qualsevol cara, i és que tivant del fil d'una filosofia merenguil, doncs tot seguit ens trobem la rumba com a manera de fer i de ser. Per tant reto el meu petit homenatge al Peret per a inventar la rumba catalana, cosa potser no atzarosa, ja que potser va sorgir per necessitat però sí la mar de distreta, què hagueren sigut les olimpiades sense el Peret? i sabieu que cap als anys vuitanta es va retirar per a fer de predicador en una església de filadèlfia? I és que el món és un mocador i la vida dóna moltes voltes!